L’amor (im)possible
SIMPLE COMO SYLVAIN
Títol original: Simple comme Sylvain. Any
Cine: Screenbox Lleida.
★★★★
L’actriu i directora canadenca Monia Chokri construeix una història de classes socials sota la fràgil protecció de l’amor, com succeïa a El missatger, aquella magnífica pel·lícula amb aire victorià que va firmar Joseph Losey el 1971 sobre l’amor secret d’un servent i la filla d’una poderosa família, en la qual les diferències socials eren un obstacle gairebé insalvable –inoblidables Julie Christie i Alan Bates.Chokri no realitza una història tan complexa, tan dramàtica, tan subtil, com aquella, però deixa clar que Simple como Sylvain reflexiona sobre aquesta dissimilitud entre certs nivells, sobre les diferències ja no només d’estatus sinó de comportament, fins i tot de manera de comunicar-se. Aquestes esquerdes que aquí queden ocultades pel desig, per la passió, però que en certs moments de la pel·lícula es mostren d’una manera inapel·lable i que aniran apareixent. Per donar forma a aquesta petita estructura de pensament, la infidelitat és el que transcendeix. Aquest canvi que pateix la protagonista quan coneix un home la vida del qual és molt més plana, menys avorrida, fins i tot diríem que amb un mode de vida als antípodes del que ella ha estat i continua sent en el seu interior.Sophie fa classes a gent sènior a la universitat sobre filosofia. De per si, en alguns moments i a les seues classes, llisquen profunds pensaments de grans filòsofs sobre l’amor i el desig, així com raonaments entorn d’aquest complex tema. Viu tranquil·la i acostumada a la seua parella, un home del seu mateix nivell, sense sobresalts, i en certa manera adormida, però quan arriba a la casa de muntanya acabada d’adquirir i es troba amb Sylvain, el contractista que ha de fer els arranjaments, la seua vida fa un gir radical.Sylvain irromp en la seua sexualitat com una persistent tempesta. Tot és ardent, impulsiu, com si la vida fos una altra cosa al que ha viscut anteriorment, una cosa de la qual no es pot ni es vol resistir.Aquesta fogositat –que en algun moment adquireix aparences còmiques, descontrolades– dona pas a una relació més o menys estable, i és en aquell moment en què s’evidencien aquestes diferències socials, en paraules mal interpretades, en reunions amb família o amics que marquen uns i altres, en la seua manera de ser i comportar-se, perquè el sentimental empal·lideixi davant de la realitat. Hi ha molta necessitat d’estimar-se, però al seu torn creix un buit existencial que remarca que hi ha obstacles difícils de flanquejar en aquesta intel·ligent pel·lícula, que ni recolza ni disculpa cap personatge. Són coses de la vida, o com va dir algú amb certa sorna: l’amor és etern mentre dura.
