Un cineasta marsellès

QUE LA FIESTA CONTINÚE

Títol original: Et la fête continue! Any

Cine: Screenbox Lleida.

★★★★

M’agrada el cine de Robert Guédiguian perquè és un cine honest, senzill, natural i sincer. L’he anat seguint des que vaig veure Marius y Jeannette, aquella pel·lícula en la qual retrata la vida de dos perdedors, éssers als quals la sort va maltractar i que troben una nova il·lusió quan el destí els uneix. En ocasions em ve a la ment la cançó Il Pleut Sur Marseille, de Jacques Menichetti, que Guédiguian va utilitzar per a aquest film, i també per a Al ataque. Després van arribar títols com Marie-Jo y sus dos amores, Mi padre es ingeniero o Les neus del Kilimanjaro, totes protagonitzades per la seua parella a la vida real, Ariane Ascaride, una actriu que emana espontaneïtat, amb rostre ingenu i afable però amb gran personalitat.Guédiguian mai no surt de la seua Marsella natal. La ciutat, aquesta vida d’éssers corrents, forma la base de les seues històries mínimes, d’aquestes que passen gairebé inadvertides però que tenen un compromís humà, polític i social ferm i decidit.Que la fiesta continúe no és una excepció. Segueix la línia de la seua forma de veure el cine com una eina de sentiments, com un escenari de protesta, perquè Guédiguian és un home que habita en la utopia i persisteix amb la seua idea que hi ha gent que es mereix viure millor en una ciutat ja per si mateixa problemàtica i deteriorada per l’oblit. Ell segueix entossudit a mostrar-nos persones normals, res d’artificis ni de drames de pobra gent rica. Mostra persones corrents, de barri, on els edificis s’esfondren al costat d’una columna que sosté un bust d’Homer, el cantor cec de l’èpica grega, i que serveix com a símbol de protesta.Que la fiesta continúe ens presenta la Rosa, una infermera a punt de jubilar-se, que ho ha donat tot per la família i pels seus ideals. Ella és el centre en el qual tots conflueixen. Totes les històries quotidianes dels seus fills, dels preparatius davant unes eleccions properes, en l’origen armeni dels seus que sempre flota en l’aire com una reivindicació d’orgull, a tot. La Rosa està cansada, però com passa a les pel·lícules de Guédiguian, apareix un amor tardoral que farà que es replantegi les coses.Aquest és un cine carregat de bones intencions en què preval l’optimisme. Regala moments afectuosos, sociables, davant els problemes diaris, al pesar, al discurs que sempre es repeteix, atorgant un cop d’aire fresc, com si a l’obrir una finestra arribés la brisa amb gust de salnitre davant un mar que atresora la història de marins i vaixells, de gent de sang calenta que sap que Marsella és casa seua i els seus carrers, les venes que els donen la vida.