Sota pressió
EL CONCURSO DE PIANO
★★★★
Aquesta és una pel·lícula estranya, desencisada, com un fosc estudi psicològic sobre traumes infantils i l’empremta que deixen amb el pas del temps qui els ha patit, però, al seu torn, El concurso de piano té bellesa i delicadesa gràcies a aquesta música clàssica refinada i elegant que llisca amb naturalitat al llarg del metratge.Una jove amb un talent sofisticat i excepcional, aquest que només posseeixen els éssers prodigiosos, és seleccionada juntament amb uns altres onze genis del piano per participar en una de les trobades més prestigiosos del món, el Gran Premi Internacional Reina de Bèlgica, un reconeixement que només en catapultarà un a la glòria. Abans de les finals que marcaran el nivell artístic de cada un d’ells, s’hauran d’aïllar en una gran mansió on queda exclòs qualsevol dispositiu per comunicar-se amb l’exterior. Només la convivència freda i esporàdica entre ells, l’assaig en solitari i l’obsessió per aconseguir la perfecció ocuparan el temps abans de cada participació. D’aquesta manera, un a un aniran abandonant la casa creant una atmosfera de solitud, d’austeritat, de temors davant de la capacitat de l’altre.Aquest obligat retir anirà marcant els moments viscuts per Jennifer quan era nena, mostrats en continus flashbacks. Aquest matrimoni desestructurat format per una mare possessiva empenyorada fins a l’obcecació en el fet que la seua filla sigui la millor pianista, una veritable estrella, i per un pare rude, camioner amb ínfules de cowboy, borratxo i primitiu en els seus actes. Tots dos estimen la Jennifer, però d’una manera que corca la ment d’un nen, i aquests records, algun dels quals tràgics, afloren abans del concurs, promouen aquesta duplicitat anímica i emocional que ella carrega amb pesar i inquietud.La música de Rakhmàninov plana entre les tecles del piano i curulla de bellesa moments tensos que la Jennifer experimenta mentre els seus dits volen i els seus pensaments d’un passat dolorós s’evidencien.Potser, l’aflicció de la jove és en excés esquinçadora. Aquesta identitat ferida que l’ha marcat l’ha convertit en un ésser inestable i la seua fragilitat habita en la seua memòria i en els seus actes, però no en la seua capacitat artística perquè pot emocionar a través de la música.El cineasta belga que va adaptar els films Crazy love i Espera la primavera, Bandini –dels mestres del realisme brut nord-americà Charles Bukowski i John Fante– realitza un gir radical i ara s’interna pels laberíntics ressorts de la ment i les seues xacres, i ho fa d’una manera complexa i certament singular.
