Gelosia tardoral
NIÉGALO SIEMPRE
Títol original: N’avoue jamais. Any
Cines: Screenbox Lleida i Circuit Urgellenc Mollerussa.
★★★★
Hi ha un tipus de comèdia francesa molt allotjada en una determinada classe social econòmicament solvent, que viu en cases formidables i que es reuneix de tant en tant amb fills i nets per celebrar onomàstiques o dinars sense que se sospiti cap tipus de problema. Aquesta superfície, aquesta bassa d’oli, sempre guarda més d’una sorpresa i aquí, en aquesta pel·lícula, no se salten el guió.El que fa que aquest tipus de pel·lícules tinguin ganxo, que agradin i que diverteixin és l’embolic, els detalls inesperats que trenquen amb l’harmonia i que caigui la façana moral que els protegeix.Niégalo siempre és un perfecte exemple de tot això i, després de la placidesa en un matrimoni veterà amb més de cinquanta anys casats, ell, militar d’alta graduació retirat amb visibles tics d’home fet a l’antiga al qual el segle XXI li ha passat per sobre, i ella, amb aire molt més cordial i racional, s’amaga una veritable bomba de rellotgeria que amenaçarà de fer-ho saltar tot pels aires.Unes cartes amagades a les golfes li revelen al François una infidelitat comesa per l’Annie, l’esposa, ja fa més de quaranta anys, i per descomptat, entrarà en un bucle de fúria, en unes ganes irrefrenables de buscar l’antic amant i ajustar comptes i, al seu torn, a la indecisió cap aquesta dona que el va enganyar i que a sobre llegeix Flaubert i la seua Madame Bovary.Junts viatjaran a Niça per enfrontar-se amb el passat, ciutat en la qual també viuen els fills, i és allà on el realitzador Ivan Calbérac jugarà al desordre, i com en tota comèdia blanca que es preï, també incidirà en el nivell emocional, en el temps passat, en els retrobaments, en allò que ens demostra que els anys han canviat la perspectiva de les coses i en la reflexió sobre el paper del pare cap als fills, a la rectificació, a no deixar caure sobre altres els traumes propis, com un aprenentatge en l’edat tardana que mai no està de més no ja perquè el futur millori, sinó el present d’un mateix i dels que l’envolten. Malgrat que prefereixo les comèdies realistes de Robert Guédiguian –al qual preocupa la gent del carrer, del barri i sap enllaçar la realitat amb les ganes de viure–, Niégalo siempre és una història afectiva i amigable, en la qual sobresurt un repartiment de luxe, amb André Dussollier al capdavant, un dels grans actors del cine i teatre francès, ben secundat per les taules de Sabine Azéma i Thierry Lhermitte, perquè aquesta proposta de sorpreses, secrets i introspecció personal tingui la seua gràcia o, com resa la cançó de Guy Mardel, N’avoue jamais.
