Revisitar un clàssic
EL CONDE DE MONTECRISTO
★★★★
Per què inventar històries d’aventures que no asseguren la capacitat de transcendir si en la literatura –en aquest cas la francesa–, hi ha material imperible que reuneix totes les claus que van fer del fulletó del segle XIX una font inesgotable de situacions i successos de capa i espasa i amors truncats per la fatalitat i el destí. El país veí ho té clar i sempre acaba per revisitar els seus clàssics, i les obres d’Alexandre Dumas són perfectes per a això.En un curt espai de temps hem vist l’estrena de Los tres mosqueteros: Milady de Martin Bourboulon, i de Los tres mosqueteros: D’Artagnan de Matthieu Delaporte i Alexandre de La Patellière. Ara, aquests últims s’han atrevit amb El code de Montecristo, i han sortit prou airosos del repte, que no és altre que el de tornar a l’actualitat, a noves generacions, l’atractiu i fascinació que desperta aquesta història en tantes ocasions mostrada –encara recordo la versió protagonitzada pel català Pepe Martín en aquella televisió en bromós blanc i negre de la infància–.Aquesta nova revisió és acurada en imatges i ambientació. Llueix a la pantalla, deutora d’unes pàgines immortals. És continguda i tràgica i una de les millors representacions sobre traïcions i venjança portada fins a les últimes conseqüències. Però abans de res, és una història d’amor impossible per culpa de la maldat que nia en els homes, concretament en tres éssers poderosos i menyspreables, amb els seus interessos i manifestes tares de roïndat.Edmundo Dantés és un jove a qui la vida li somriu, enamorat de Mercedes i amb un futur prometedor, però és acusat injustament i empresonat al castell d’If, en la sordidesa d’una masmorra infame –aquesta part de la pel·lícula és magnífica–. Allà es convertirà en el deixeble avançat d’un home que li confessarà un secret extraordinari que li canviarà la vida.El que es mostra a continuació és una elaborada revenja que projecta un fosc Dantés contra aquells que s’havien acarnissat amb ell.Aquest canvi de la felicitat a la ràbia, a la impietat, està perfectament reflectit en la interpretació de Pierre Niney, un actor que ja va fascinar en la meravellosa Frantz de François Ozon, acompanyat d’un repartiment magnífic i a l’altura de tan ambiciosa proposta, una proposta desencisada per l’esdevenir dels fets, però que deixa una escletxa d’esperança en altres amants.Amb un material així, s’agraeix que es respectin codis ètics i no s’inventi res que, de segur, no milloraria en absolut l’original. I això és el que han fet.
