Històries quotidianes

UNA MADRE DE TOKIO

Títol original: Konnichiwa, Kaasanaka. Any

Cines: Screenbox Lleida.

★★★

Malgrat que el títol apunta a un sol personatge com a canalitzador d’aquesta història íntima sobre la família, el veterà i respectat realitzador Yôji Yamada –té 93 anys i segueix en actiu– realment n’utilitza principalment dos, mare i fill, que representen dos mirades diferents de la vida, dos èpoques, però units per un vincle que està per damunt de tot –una cosa tan universal que a tots ens toca directament–, ja que una mare simbolitza l’amor absolut.Una madre de Tokio ens presenta l’Akio, un home sumit en una profunda crisi, separat –cosa que ha portat en secret–, director de recursos humans en una gran empresa, una feina que l’anul·la en emocions i sentiments i que fins i tot el porta a no avisar el seu amic de la infància que volen desprendre’s dels seus serveis, anteposant l’obligació cap als codis dels seus caps, a la camaraderia. Tampoc comprèn la seua filla, universitària que ha decidit anar-se’n a viure amb l’àvia abans que estar al costat d’una mare que l’empeny a integrar-se en aquesta societat lineal.L’Akio decideix visitar la seua mare després de molt de temps de no haver-ho fet i descobreix que ella col·labora en una associació que ajuda persones sense sostre i que està enamorada del rector. Tot plegat sembla desestabilitzar encara més un home en transició. La mare és curosa, pertany a un món passat, viu en una casa baixa en contraposició als edificis vidrats moderns, però és allà, en aquella casa, on succeeixen les petites coses que entremesclen frustracions amb alegries, on un desperta i es rebel·la davant d’una societat en la qual el treball anul·la la vida, i la mare, que sempre està allà, ajudant i protegint malgrat que els seus somnis no es facin realitat.Hi ha en aquesta més que correcta pel·lícula, amb una bella mirada tradicional, una atmosfera que recorda el cine d’un altre gran entre els grans, Yasujiro Ozu, en enquadraments, en les relacions, en la saviesa dels grans, com el record d’aquesta mare quan el seu futur espòs –que fabricava artesanalment mitjons– li va mesurar suaument els peus per confeccionar-n’hi uns i demanar-li en matrimoni, o l’evocació d’un captaire que arrossega llaunes buides a la seua bicicleta sobre aquell brutal i inhumà bombardeig de Tòquio durant la guerra.La senzillesa, els diàlegs plens de bones intencions i l’amor entre aquests dos éssers fan d’aquesta pel·lícula un relat emotiu i sense més ambició que el d’assumir errors, llimar asprors, comprendre’s a si mateix i saber el lloc que s’ocupa en aquest món sense voler ser modelat pels altres.