La part que ocupo

UN LUGAR COMÚN

★★★✩✩

AUn lugar común no existeix un dramatisme exacerbat, ni forçades voltes de guió. Hi ha més quietud que tempesta, encara que en moments puntuals –un parell–, el personatge que interpreta Eva Llorach amb solvència i volença davant de la càmera esclati abruptament, com un “ja n’hi ha prou” de tanta ximpleria familiar. Això fa que la pel·lícula tingui un aire realista del qual no es desprèn en tot el metratge, un cúmul de pensaments i mirades cap a petites coses que van soscavant la moral de la Pilar sense grans components i artificis, que simplement naixen d’aquell temps mal regalat que li han donat després de molts anys exercint d’auxiliar d’infermeria, i que abruptament els de recursos humans li han assenyalat la porta de sortida amb una prejubilació forçosa.La Pilar, de sobte, no sap què fer amb la seua vida. Es queda allà, estancada, observant la família que sempre ha cuidat i que dona per feta aquesta parcel·la que ella sempre ha ocupat, i es pregunta en silenci si veritablement l’estimen, si senten algun sentiment emotiu, perquè cadascun dels membres va a la seua bola. Per canviar aquesta situació, per no naufragar afectivament, obliga a anar a una escapada familiar, a una casa rural, una casa molt especial i surrealista on un joc innocent es convertirà en un judici moral que farà que la protagonista, vulnerable però al seu torn irritada, esclati.Eva Llorach atorga versemblança a aquesta modesta crònica familiar i la fa gran quan deixa fluir la imaginació de la Pilar en un bar, adoptant una personalitat amagada al so de l’Hace frío ya, la inoblidable cançó de la italiana Nada, deixant-se anar i demostrant que guarda a dins aquest ésser que ni el marit ni els fills han sabut veure fins a aquell precís moment, i això és una victòria moral, un abans i un després.La directora Celia Giraldo debuta en el llargmetratge amb Un lugar común i demostra la seua habilitat per disseccionar el personatge central, el modela i li treu tota la humanitat. Hi ha complicitat i es manifesta, fent d’aquesta pel·lícula una realitat tragicòmica senzilla, humana i, sobretot, efectiva.Caldrà convenir que aquesta nova remesa de realitzadores sorgides de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, com és el cas de Celia Giraldo, està aportant bona part del cine més notori i actiu del cine espanyol. Un cine espanyol, tret d’honroses excepcions, més centrat en comèdies de pa sucat amb oli i taquilla fàcil que a mostrar històries que no facin vergonya aliena. Això és un fet irrebatible i inqüestionable, i punt.