Un heroi anònim
EL 47
★★★★
Un fet real sobre el segrest de l’autobús 47 per part del seu conductor el 1978 per portar-lo als suburbis de Torre Baró a Barcelona serveix a Marcel Barrena, juntament amb Alberto Marini, per construir un guió que va més enllà d’un acte sorprenent i atrevit que va posar sobre la taula aquesta iniquitat i descurada política per les zones més marginals de la ciutat.El 47 és la història d’un home íntegre i preocupat per la seua família, per la seua comunitat, aquesta que va arribar des de diversos punts d’Espanya assolada per la gana i la necessitat. Molts que la formaven eren represaliats pel règim, com va ser el cas de l’extremeny Manuel Vital, testimoni de la mort del seu pare, tirotejat pels falangistes.Van arribar amb una mà davant i una altra darrere. Eren els anomenats despectivament xarnegos, els que van construir amb les seues pròpies mans les barraques que van anomenar llar, sempre fuetejats per la policia.Malgrat això, van crear un barri, Torre Baró, allà on tot eren costes i camins gairebé intransitables, un lloc a l’extraradi barceloní que gairebé tothom desconeixia o ignorava, fins i tot el mateix ajuntament de la ciutat i els seus representants, aquell ajuntament que Manuel va visitar durant vint anys només per aconseguir que l’ignoressin o li mentissin, per recollir alguna cosa més que no res en aquesta espècie de condemna que dona la desídia.El 47 brega amb els problemes d’aquells immigrants que es van integrar a Catalunya esforçant-se per ser un més, treballant, com Manuel el autobusero, que també va haver de bregar amb els problemes laborals de les cotxeres.A la pel·lícula, una pregunta sobre qui vol pujar a un autobús que arribi a Torre Baró queda en l’aire, i una resposta d’aquest heroi anònim va ser: “Doncs tots els que baixen a treballar cada dia.”Marcel Barrena ha construït una pel·lícula social i descriptiva d’una època, d’un temps de protesta que va ajudar a transformar els barris més abandonats de Barcelona, avalat per un magnífic repartiment encapçalat per un Eduard Fernández exemplar en el paper d’un home aferrat al lloc on va poder assentar-se.Un actor que no se sap bé on té el sostre, perquè a cada pel·lícula que protagonitza ofereix una lliçó actoral amb una naturalitat i uns registres que es fa seus amb ofici. Ja es diu que al paper de la seua més recent pel·lícula Marco sobre el suposat supervivent de Mauthausen, Marco Batlle, és absolutament impressionant. Eduard Fernández pot amb tot. Porta la interpretació a les venes. Només per això val la pena veure cada una de les pel·lícules que interpreta i en aquesta El 47, ho torna a demostrar.
