Un exercici de nostàlgia
BEETLEJUICE BEETLEJUICE
★★★✩✩
Que Tim Burton és un autèntic mag de la imatge, un armador de somnis impossibles i estranys, que juga com a ningú entre el còmic i el tètric, convindran amb mi que és indiscutible.Burton ens ha regalat pel·lícules boniques com Big Fish i Edward Scissorhands, adaptacions a la gran pantalla com Sleepy Hollow o magistrals rareses com Ed Wood, entre altres fantasies sortides d’una ment privilegiada. Com tot geni, ha tingut els seus petits sots però mai fins al punt d’enterbolir la seua carrera, convertint-se en un referent del cine de les últimes dècades, un cine barroc, simpàtic, laboriós i original d’algú que domina i inventa mons amb el seu segell exclusiu.Aquell Beetlejuice de finals dels 80 el va convertir en un director sense parió. Ningú com ell per combinar el món dels vius amb el dels morts, el fúnebre i macabre amb el burlesc i excedit, i és en aquest territori de la mort on Tim Burton desencadenava la seua imaginació creativa, els seus peculiars personatges.Ara, unes dècades després, torna amb aquest Beetlejuice Beetlejuice i amb una de les seues creacions favorites, la del sorneguer i imprevisible dimoni interpretat de nou i amb el mateix to de bogeria per Michael Keaton, com si tot fos ahir mateix. Però han passat anys, la jove Lydia ja no és una adolescent, es guanya la vida en un programa televisiu sobre fantasmes ja que els records d’ultratomba no l’han abandonat. És mare d’una jove incrèdula i el retorn a la casa on va succeir tot tornarà a obrir les portes de l’inframon i, per tant, un altre desplegament d’imaginació desbordada farcit d’éssers insòlits.Per a l’ocasió, juntament amb alguns dels personatges de la primera entrega, com Catherine OiHara, apareixen altres d’interpretats per rostres coneguts com l’inefable Danny DeVito, Willem Dafoe –que sempre serveix per a allò que se’l necessiti–, la jove Jenna Ortega –que ja comença a estar encasellada en papers macabres–, o una Monica Bellucci que protagonitza una de les millors escenes grapant-se una a una totes les parts del cos.Música soul al tren dels morts, fantasmes amb molt males idees, esclats de gòtic sempre presents, humans interessats i divertides monstruositats desfilen per aquest exercici nostàlgic que, si bé no assoleix la categoria d’obra mestra burtoniana, sí que serveix per passar una estona molt entretinguda veient que la imatgeria d’aquest creador de fosques fantasies visuals que guarden al seu torn un to enginyós i bromista continua inalterable, perquè parlar d’un cineasta com Tim Burton no és qualsevol cosa.
