El mal que em fas
SOLO PARA MÍ
Títol original: L’amour et les forêts. Any
Cine: Screenbox Lleida.
★★★★
Pel·lícules sobre la violència masclista, d’aquestes que gelen la sang, que deixen un pòsit sinistre que no cessa, n’hi ha. Aquest mateix any, una magnífica proposta italiana que porta el títol de Siempre nos quedará mañana de Paola Cortellesi mostrava la brutalitat de l’home d’una manera original però no menys amarga. A Espanya, pel·lícules com Sólo mía de Javier Balaguer o Te doy mis ojos d’Iciar Bollaín ja van deixar empremta sobre aquest mal que nia en l’ànima d’alguns homes, aquest acte violent que persisteix. Per si mateix, amb Él, Luis Buñuel ja deixava empremta en la dècada dels 50 d’aquesta maleïda xacra.Solo para mí, interessant i descriptiva pel·lícula de la francesa Valérie Donzelli, adaptant la novel·la d’Éric Reinhardt El amor y los bosques, mostra una relació tòxica i cruel, d’amors malalts que condueixen a la violència de gènere.La història la narra la mateixa víctima, la Blanche, i de com un inici d’història d’amor passional, de desig mutu, la porta a conviure amb el Greg. Es tracta d’un home detallista, intel·ligent i ideal, com aquest príncep blau llarg temps desitjat. El Greg treballa en un banc i la Blanche, professora de francès, és feliç al costat de la seua mare i germana a les costes de Caen. Però el caràcter manipulador del Greg, aquestes puntuals notes que desafinen en el seu caràcter, el portaran a allunyar la Blanche del seu entorn familiar, a aïllar-la, a anar mostrant aquest costat fosc i obcecat pels gelos, i a desitjar tenir el control absolut sobre la seua parella.Solo para mí, el títol del qual a Espanya és bastant descriptiu, es mou per territoris dramàtics. En primer lloc, té a la figura femenina tota la pressió que pot suportar un ésser humà, aquesta deriva dels sentiments, aquest temor constant que la paralitza –tenen dos fills en comú– d’allunyar-se d’aquest home que l’ha absorbit, que la pressiona. Amb tot, és conduïda a una vida difícil de suportar al costat d’un monstre que sap que ho és, però que no evita les seues tares. Un moment d’alliberament, un fet que la porta per poc temps a sortir d’aquest cèrcol, constitueix una baixada als inferns, intensificar psicològicament una veritable tortura.En aquesta teranyina, l’actriu Virginie Efira resulta del tot creïble en gestos i mirades, en aquest sentiment que no l’abandona en cap moment. Efira es desdobla en dos papers, la Blanche i en el de la seua germana bessona, i demostra que és una de les actrius més poderoses del panorama cinematogràfic francès.Solo para mí és una pel·lícula reveladora que s’atansa a la intriga, i remarca una situació que s’ha convertit en quotidiana, insofrible i tristament reiterativa.
