Dir la veritat
SOY NEVENKA
★★★★
En ocasions dir la veritat no és suficient perquè una altra cosa és que et creguin, i Soy Nevenka transita per aquests territoris tan insegurs narrant aquesta història de confiança i responsabilitat que va anar derivant en un desestabilitzant sofriment emocional cap a Nevenka Fernández, regidora d’Hisenda a l’ajuntament de Ponferrada entre el 1999 i el 2000, i que va decidir el 2001 denunciar l’alcalde Ismael Álvarez per assetjament sexual. Va ser un cas famós que va ocupar portades i articles als diaris i temps a totes les cadenes televisives dividint l’opinió pública. A molts els va produir rebuig aquest fet i, carregats d’ignorància, van donar suport a l’alcalde a Ponferrada. Ella havia aconseguit un càrrec important. Era la “nena bonica” de l’alcalde i s’atrevia a denunciar-lo, la molt desagraïda, a ell, un home reelegit per majoria absoluta i que es desvivia pels seus conciutadans. Era la mentida més roïna que va intentar vèncer la veritat nua. Com ha de ser assetjament si va tenir una relació amb ell? Això pesava com una llosa en la defensa d’una dona que en realitat va caure en una profunda depressió i en la solitud més infame. Enfrontar-se a aquest home ranci i prepotent, altiu i entabanador, amo del seu assetjat món com un senyor feudal amb dret a cuixa, amb els seus palmers al voltant i un entorn deutor de favors, va ser un acte de dignitat.A Soy Nevenka la mateixa víctima ens narra els fets i Icíar Bollaín els desenvolupa amb escrupolositat, sense pretendre una història fulletonesca sinó real i cruel sobre aquesta dona superada pel que al principi semblava un reconeixement al seu treball, i molt aviat enterbolit per un home encapritxat les intencions del qual eren nocives i molt acostumat que res ni ningú no li donessin un no com a resposta.A Te doy mis ojos, Bollaín va traçar un retrat sobre un home corcat pels gelos fins a les últimes conseqüències.A Soy Nevenka, es promou l’anàlisi entorn d’un depredador sexual amb prou poder per aprofitar-se de la ingenuïtat i posteriorment enfonsar-te i menysprear-te públicament amb males arts si decideixes no accedir a la seua voluntat.La pel·lícula té rigor, és realista, la interpretació de Mireia Oriol assoleix moments de pura desolació, i el paper d’Urko Olazabal com aquest tirà menyspreable et posa els pèls de punta.El paper del fiscal en el judici, masclista i bel·ligerant amb la víctima, va marcar amb el seu tosc estil l’esdevenir d’aquesta història que va obrir la porta a la veritat malgrat que encara a Ponferrada –no hi van deixar rodar– hi ha gent que la repudia i Nevenka no va aconseguir una feina digna a Espanya.. Què podem dir? Així ens va.
