Els drames invisibles
NOEMÍ DICE QUE SÍ
★★★★✩
Hi ha pel·lícules que passen més desapercebudes que d’altres a causa que queden eclipsades per estrenes més potenciades a nivell publicitari i Noemí dice que sí potser no té la repercussió que es mereix. Tanmateix, aquest és un títol que enganxa l’espectador sobre vides anònimes, sobre una joventut fracturada i els seus drames que semblen invisibles però que hi són.La realitzadora del Quebec Geneviève Albert debuta en el camp del llargmetratge amb un guió propi i valent entorn d’una adolescent que representa moltes altres caigudes en una teranyina cruel a causa de la mala sort d’haver tingut una vida desemparada, sense perspectives, com Noemí, repudiada per la seua pròpia mare i a la qual no li queda altra que seguir reclosa en un centre tutelar de menors o escapar i buscar un altre lloc que l’encoratgi a ser lliure.Així, és una rebel amb causa, violenta perquè res no la reconforta. També és una jove sense amor, sense la calidesa de sentir-se protegida, i aquest cúmul de situacions la porten a buscar aquesta amiga que un dia també es va evadir i que ara conviu amb altres joves, presa sense tenir-ne veritablement consciència.Tot el que al principi sembla un alliberament es converteix en dissort quan coneix Zach i els seus amics, delinqüents mediocres que també exerceixen de proxenetes. Ell és amable, cuidadós amb ella, llest, i estudia la ingenuïtat de Noemí utilitzant enganyoses promeses d’amor. D’aquesta manera, convenç la jove per exercir d’escort, una forma fina d’introduir-la en el món de la prostitució durant els dies del Gran Premi de Fórmula 1 a Montreal. La resta fa mal. És incòmode de mirar malgrat que la cineasta evita escenes directes de sexe i gira la càmera més cap al client que cap a la mateixa víctima, però la cruesa del que destil·la la pel·lícula guarda una realitat que aviat et desarma emocionalment.El món de la prostitució juvenil és una xacra amb trampes i fils conductors emprats per gent malsana que destrossa la innocència. Aquesta realitat infame, que existeix perquè hi ha monstres que la demanen, és mostrada aquí sense condicions i recorda aquella Yo, Cristina F., del director Uli Edel, pel·lícula alemanya dels anys 80 sobre drogues i prostitució juvenil que va causar gran enrenou en el seu moment, cosa que aquí no succeirà perquè sembla que ens hem acostumat a les tragèdies quotidianes.Tanmateix, Noemí dice que sí obre una porta a l’esperança, ofereix una possibilitat de sortida de l’infern, però persisteix que el problema hi és perquè, a l’hora de la veritat, hi ha gent que l’alimenta.
