La solitud dels objectes
LOS DESTELLOS
★★★★
La molt interessant realitzadora Pilar Palomero, després d’haver debutat en el format de llargmetratge amb Las niñas entorn del canvi que suposa passar de la infantesa a l’adolescència i la seua profunda mirada envers l’embaràs juvenil amb La maternal, ara se centra sense fer soroll en la mort amb Los destellos, pel·lícula farcida de petits detalls, de tendresa, d’aquest voluntari desig de permanència entre persones que mantenen un nus afectiu trist però vital, en una història empàtica que mira cap enrere per, amb extrema delicadesa, acompanyar un present que es va esvaint i en el qual els records són fragments estancats en fotografies emmarcades d’un temps que ja ha passat.Los destellos és tan sincera en el seu propòsit que ens travessa, tan madura que converteix el concepte de la mort en un fet natural, sense dramatismes, sentit amb més melancolia que temor. Aquesta ànima que habita en els silencis, en les mirades dolces, en la comprensió, eludeix qualsevol disquisició i xerrameca discursiva sobre el final de la vida. Pilar Palomero, adaptant el relat d’Eider Rodríguez Un corazón demasiado grande, demostra que és una de les cineastes més notables del panorama cinematogràfic espanyol. Sense necessitar un gran embolcall argumental, treballa amb mestria les seues actrius i actors fins al punt que el més corrent, el més comú, es converteix en profunda reflexió veraç, natural, sobre nosaltres mateixos, sense doblecs. És llavors quan t’adones que el que s’ha mostrat i sentit, per molt comú que sembli, et cala fins als ossos.Antonio de la Torre aquí està superb en el seu rol de malalt terminal acompanyat per la seua exdona i la seua filla, on tot és tranquil i res no els destorba, i Patricia López Arnaiz –Concha de Plata a la millor interpretació protagonista al recentment clausurat Festival de Sant Sebastià pel seu paper en aquesta pel·lícula–, una dona que omple la pantalla només mirar-la.En Los destellos també prenen protagonisme els objectes de la casa, els llibres i els retrats, tot el que s’ha anat reunint al llarg dels anys, que descansen en llibreries o sobre una taula, detalls d’un temps que va ser i que ningú no tornarà a sentir com aquesta companyia silenciosa, i que aniran desapareixent en caixes i oblits.Una escena bonica com poques és la del pasdoble Te llaman perla preciosa, que es cola a través de la finestra de la casa, i aquest ball entranyable entre pare i filla, com a El sur de Víctor Erice. Escenes que queden enganxades a la retina i en la memòria marcant un vincle inesborrable entre els que es queden i els que se’n van.
