That’s Entertainment
JOKER: FOLIE À DEUX
★★★✩✩
Definir That’s Entertainment és a dir “això és entretingut”, i des que el 1953 es va fer popular gràcies a una cançó de la pel·lícula The Band Wagon, de Vincente Minelli, ha marcat a través del temps i de no poques versions l’esperit de l’espectacle. Joker: Folie à Deux assumeix aquesta funció i ret homenatge al tema però es desmarca substancialment de la primera entrega malgrat que sense perdre, fins i tot elevant el seu caràcter de demència, una cosa que el director Todd Phillips reprèn en el periple de la vida del Joker, un personatge inclassificable i complex empresonat en un espantós psiquiàtric a l’espera d’un judici pels crims comesos en la seua anterior paranoia cinematogràfica.Phillips ha rebrat el clau en la història d’aquest malvat amb majúscules i l’ha convertit en una ànima trista i taciturna. Un ésser prim fins a convertir-se en només pell i ossos, lluny ja de la seua energia enfebrada, del seu riure compulsiu que no aventurava res bo a l’haver-se erigit com a paladí de la confusió i el desordre. A més, ha ideat Joker: Folie à Deux com un musical en el qual clàssics estàndard americans són interpretats entre realitat i somiejos per Arthur Fleck, aquest descarat personatge convertit ara en una ànima en pena amb veu anodina, i per una Harley Quinn (Lady Gaga) molt més perillosa que ell i amb rampells de provada demència però amb una veu meravellosa fins i tot quan xiuxiueja.Aquest fet es pot contemplar com un atreviment, com una gosadia creant un nou model de monstre més humanitzat, buscant la redempció d’aquest personatge a base de traumes, sofriment i solituds, que per a uns mereixerà acceptació mentre que d’altres ho veuran com un insult a aquell Joker cínic i implacable, aquella espècie de rei del caos.Un criminal tan especial i juganer, perfectament definit en aparença i estil visual, aquí gairebé desapareix. És com si al comte Dràcula li haguessin tret els ullals, que Freddy Krueger et desitgi feliços somnis, que el monstre de Frankenstein sàpiga àlgebra o que Hannibal Lecter es reconverteixi en vegà, perdent la gràcia que els feia singulars i únics.De tota manera, hi ha en aquest duel d’éssers marginats que protagonitzen Joaquin Phoenix i Lady Gaga els seus moments rutilants sota una fotografia i una posada en escena potent. Fins i tot la pel·lícula té la seua incursió en el camp de l’animació clàssica amb estil de la Warner. Tot en un afany per fabricar un puzle pensat per desorientar o per crear una nova mirada malenconiosa i desemparada sobre la veritable i irracional identitat del malvat.
