El preu de la bellesa
LA SUSTANCIA
★★★✩✩
Des que Oscar Wilde va escriure El retrat de Dorian Gray, aquesta obsessió per l’eterna joventut que avui dia es reflecteix en operacions estètiques i milers de productes per combatre el pas del temps, el cine ha portat a col·lació, i no en poques ocasions, l’excés, l’obcecació per agradar sempre costi el que costi. Una cosa així és el que li passa a La sustancia a una estrella de l’aeròbic d’un canal televisiu quan decideixen cancel·lar el seu programa i substituir-la per algú més jove. La solució es presenta amb un producte que promet una nova versió d’ella mateixa, més jove, més bonica, més de tot. Un desdoblament d’un mateix ésser, una cosa que el cine clàssic ja va revisar de la mà del gran John Frankenheimer a Plan diabólico (1966) i que a Coralie Fargeat li serveix per atacar una societat que rendeix homenatge a arquetips de bellesa per admirar-los i que, al seu torn, castiga i relega a l’oblit qui la vida i els anys han anat deixant marques que ja no encaixen amb aquesta mirada idiotitzada de les tendències i codis establerts.La sustancia posseeix una aparença vistosa, ben dissenyada en espais buits i blanquinosos en què ressalta el roig de la sang i aquestes escenes grotesques i desagradables que recorden aquell David Cronenberg dels 70 i 80. Aquesta transformació d’un ésser interpretat amb solvència per una Demi Moore que va patir en carn pròpia l’oblit de la indústria cinematogràfica, transformada en una espècie de bruixa profetessa sortida de la tragèdia de Macbeth. Existeix més d’un monstre a La sustancia, fins i tot un amb aparença enfebrada, responsable del canal televisiu –paper a càrrec d’un excessiu Dennis Quaid que la càmera retrata com un ésser detestable–, o aquesta bonica rèplica (Margaret Qualley), que no vol deixar passar l’oportunitat de triomfar davant el món tot i a costa de patir ella mateixa les seues egoistes accions.El tram final de la pel·lícula es va convertint en un conglomerat de nombroses referències fílmiques, i al seu torn, és una celebració del repugnant –elaborat per Coralie Fargeat, especialista en això que es denomina body horror– per fer les delícies dels aficionats al gore extrem, tan absolutament trasbalsat i salvatge que també crearà un estat de repulsió en altres espectadors no acostumats a escenes tan desmesurades entorn dels terrors de la ciència, o a la llastimosa autodestrucció d’un ésser superat per les seues conseqüències. Aneu-hi preparats per admirar uns o suportar d’altres aquest treball que, malgrat els seus excessos, ja ha estat considerat per bona part de la crítica com una producció contemporània de culte.
