Aquell cavall guanyador

SOCIETAT NEGRA

★★★★✩

Una cosa està clara, cap de nosaltres veurem el cel”. Aquesta frase de la pel·lícula Camí de perdició (2002) de Sam Mendes reflecteix d’una manera directa aquells que viuen al costat divisori de la societat, i tant la novel·la negra com el cine negre s’han alimentat d’aquests éssers, molts dels quals tancats en el seu propi destí, a les seues presons imposades per la vida. Societat negra adapta amb brillantor la novel·la d’Andreu Martín i ens submergeix en un submon que s’escapa dels ulls d’una gran ciutat com Barcelona. La despulla i s’infiltra per llocs prohibits, clandestins, per territoris amagats de la mirada quotidiana. Ens introdueix en la màfia xinesa, en la Tríada i els seus vasos comunicants. Ofereix un retrat veraç sobre els seus foscos tripijocs, però aquest és l’escenari. La pel·lícula és molt més. Transita per la psicologia dels seus personatges centrals, éssers hipnòtics en els seus actes i pensaments. I allà, dominant les escenes, hi ha Daniel Faraldo, guionista i actor tan versemblant i portentós, amb aquestes fèrries faccions que amaguen un ésser carregat de veritat, un supervivent del costat equivocat de l’existència que en certa manera recorda aquell magnífic Al Pacino de Donnie Brasco, donant suport a fins a l’últim alè, incondicionalment, a un jove que flirteja amb l’ull de l’huracà. Societat negra, amb els seus salts temporals, amb la mirada cap a la vastitud del cine negre clàssic, a la literatura negra, aporta també complexitat argumental, entrellaça una sensual història d’amor entre el caos, vincles afectius, escenes efectives i moments reflexius que donen sentit a la trama. Proporciona, sense pretendre dramatitzar actes i fets, una subtil força moral en els personatges i els embolica entre preguntes que ningú no sap respondre sobre per què la desitjada llibertat et col·loca en ocasions com un ésser marginal. I davant d’això, el que queda és rebel·lar-se, atrevir-se, encara que l’aposta sigui al cavall perdedor, com l’escena d’una carrera hípica que els motiva entorn d’un exemplar vell i derrotat per la vida que, sorprenentment, cavalca fins a convertir-se en guanyador.El director lleidatà Ramon Térmens té ofici perquè estima el cine, perquè al llarg de la seua carrera sempre ha estat conseqüent amb la manera de construir històries i aquest tàndem Térmens/Faraldo avança cap a una cinematografia amb segell propi que, amb Societat negra, brilla amb llum pròpia, acompanyats per un elenc actoral magnífic, una fotografia molt elaborada d’Àlex Sans i un muntatge d’Anna Térmens que acobla perfectament el trencaclosques amb què es construeix una pel·lícula potent i sense fissures.