Sobre els vius i els morts
LA HABITACIÓN DE AL LADO
★★★★✩
Reconec que no soc un fervent admirador d’Almodóvar –espero que sigui aquest un pecat venial–, i que m’he avorrit enormement en algunes de les seues pel·lícules, i em molesta fins i tot aquesta devoció cega, aquest màrqueting absolut que l’envolta gairebé com si d’una religió es tractés –un altre pecat que potser em porti a l’infern dels ximples–, però també he de dir que m’agradaven les seues primeres pel·lícules, més lliures, divertides, esbojarrades, i alguna més. Seria neci no veure-hi valor cinematogràfic ja que sap decorar perfectament els ambients que són pur disseny, enquadra amb talent, manifesta la seua forma de ser i l’implanta en els seus personatges amb habilitat, adora el melodrama i ofereix, a la seua manera, racions generoses de les coses de la vida i les seues complexitats.Amb La habitación de al lado val a dir que mentre a uns els ha agradat poc o gens –els que menys–, d’altres han elevat la seua figura a l’Olimp dels déus. Modestament penso que ni una cosa ni l’altra. La pel·lícula conté elements molt aconseguits com aquells plans i contraplans de dos actrius meravelloses que, en cada tret, en cada gest i en cada mirada, es fan seua la pel·lícula. Aquella Julianne Moore tan carnal i humana, tan creïble i poderosa, i una Tilda Swinton tan ambigua en el seu físic que la converteix en un ésser especial que s’apropia l’espai que ocupa, fan de La habitación de al lado un model d’interpretació. Almodóvar ens parla de la mort, del desig i llibertat d’acceptar-la per un mateix, de ser l’amo del temps que et resta, com també ho fa de l’amistat, del comiat i els records, de l’enriquiment mutu. Assetjar la mort, tocar un tema com l’eutanàsia, acceptar-la com a una cosa personal i del tot defensable, és el que promou aquesta pel·lícula basada en la novel·la de la novaiorquesa Sigrid Nunes que Almodóvar modula i explora.Hi ha passatges bonics, contenció, la música d’Alberto Iglesias, i una fotografia molt elaborada d’Eduard Grau, com aquella neu rosada que cau pausada i tranquil·la, o aquell escenari de la casa en què tot succeeix amb un temps limitat.Aquest quadre de Hopper, el gran pintor de la solitud, o la reiterada menció al relat de James Joyce The Dead, juntament amb el fragment de la pel·lícula de John Huston, que s’agraeix per la trista bellesa que implica: “Cau la neu. Cau sobre aquest solitari cementiri en el qual Michael Furey jeu enterrat. Cau lànguidament a tot l’Univers. I lànguidament cau com en el descens del seu darrer final. Sobre tots els vius i els morts.” Què més es pot dir? Res, res més.
