Un exercici de surrealisme
DAAAAAALÍ!
País: França. 2023. Director
Cines: Screenbox Lleida
★★★★✩
Salvador Dalí, un geni singular del qual mai no sabrem si era ell mateix en la seua forma de ser, o si el personatge se’l va menjar per complet. El cert és que d’un artista que deia “no entenc per què quan demano llagosta a la graella en un restaurant mai em serveixen un telèfon cuinat” es podia esperar tot.El realitzador parisenc Quentin Dupieux, un dels cineastes més singulars del panorama cinematogràfic actual, és considerat com un autor de culte, les rareses del qual provoquen l’absurd d’una manera que es converteixen en un divertiment, en una boutade que li funciona com en la bastant recent Fumar provoca tos (2022), on un grup de desastrosos superherois que es fan anomenar Tabac Force lluiten contra bestioles que semblen tretes d’una pel·lícula japonesa dels anys 50, els poders de les quals són cada una de les parts nocives del cigarro, la qual cosa resulta tan demencial com divertida.Ara, Dupieux se centra en la figura del pintor empordanès Salvador Dalí, i ho fa –com no podia ser d’una altra manera– d’una forma desconcertant, gairebé provocadora, per causar escenes hilarants a través de les excentricitats d’un geni que jugava o creia en un discurs i un món surrealista propi.A Daaaaaalí! la figura central d’aquesta desequilibrada història es desdobla en cinc actors que es transformen en ell, i és cada un d’ells un reflex de la personalitat d’un home imprevisible, genial i tossut, egòlatra, narcisista, però enginyós. A través del somni recurrent d’un sacerdot que s’aborda una vegada i una altra amb diferents formes, cada una més irreal, la pel·lícula avança cap a històries dins d’altres històries, com aquest caminar pel passadís d’un hotel on Dalí no avança, o en aquestes trobades amb ell mateix en un espai temporal diferent.Aquesta pel·lícula que vol rodar una jove periodista entrevistant Dalí es converteix en l’eix d’una comèdia paròdica sobre un personatge que era en si mateix una raresa. Daaaaaalí!, entre els racons del surrealisme, ens col·loca davant d’una pel·lícula que no pretén cap lògica. Així mateix, manipula situacions i les converteix en percepcions sobre un ésser inclassificable que ens atansa cap al còmic, cap a una parcel·la biogràfica delirant, en la qual les frases i els fets susciten aquest surrealisme en un ésser que canvia constantment en la naturalesa de saber-se diferent i referent en la seua fabricada bogeria, en la seua pròpia creença, tal com va afirmar ell mateix: “Jo soc el surrealisme.” Això fa que ens trobem davant d’una cosa inclassificable i tant jocosa com original.
