Són les ombres

EL LLANTO

★★★✩✩

Està bé que els responsables d’aquesta pel·lícula recordin en el seu treball la literatura de la magnífica escriptora argentina Mariana Enríquez, que amb les seues novel·les i contes com Nuestra parte de la noche, Las cosas que perdimos en el fuego o el seu recent llibre de relats Un lugar soleado para gente sombría ens atansen al terror quotidià, a fantasmes que no saben que ho són, a ens que creuen el carrer i et persegueixen sense parar, a un horror contemporani –una cosa que El llanto hereta amb bastant encert. La percepció del temor, aquesta tensió que és més important que l’ensurt abrupte, aquesta elevació de la seqüència fins a inquietar sobre manera, aquesta ambició rupturista sobre els arquetips del gènere, aconsegueixen una espècie de fugida del fàcil i mostra llocs comuns que es desmarquen d’un títol típic i tòpic. A El llanto s’afavoreix l’inesperat amb eficàcia. Es desenvolupa en diferents espais temporals, s’elabora des d’una forma capitular per mostrar una amenaça que persisteix sobre tres personatges femenins, i que en ocasions escapa la mirada comuna. Utilitzant la tecnologia actual, s’endevina a través d’una càmera o una pantalla d’un ordinador portàtil fent visible tots els temors possibles. És una pertorbadora presència que sotja afavorint aquesta sensació de tensió que es fa patent en escenes determinades i impensables.Històries entrellaçades que van més enllà d’una pel·lícula de terror a l’ús. Té un clar segell feminista, mostra el pes de la solitud i no eludeix els seus trets de metàfora en tan dramàtiques situacions.Pedro Martín-Calero, guardonat amb el premi al millor director a Sant Sebastià –que no és poca cosa–, amb aquesta primera pel·lícula se li endevina un domini d’atmosferes diferents, un control sobre les tres actrius que convencen els seus enrevessats papers, en aquesta història que traspassa fronteres i aclapara, traçant un guió complex que s’encadena entre les situacions que ens planteja, escrit conjuntament amb Isabel Peña, la guionista habitual de Rodrigo Sorogoyen –sens dubte, es tracta d’un dels millors cineastes del panorama cinematogràfic actual. Així, El llanto, sense ser un treball perfecte –gent sàvia ha dit i diu que la perfecció no existeix–, té moments en què es va dissolent una mica la consistència del relat, que no troba que es tanquin adequadament els engranatges i l’intricat de la trama, però queda clar que a Martín-Calero cal seguir-li els passos perquè és un cineasta que té moltes coses a dir i sap com fer-ho.