La justícia i la culpa

JURADO Nº 2

Títol original: Juror #2. 2024. Director

Cines: Screenbox Lleida, JCA Alpicat, Urgellenc (Tàrrega).

★★★★✩

A tots els que sentim un respecte enorme pel cine de Clint Eastwood –davant i darrere de la càmera– ens congratula aquesta tossuderia de continuar creant pel·lícules amb 94 anys, aquesta intenció de no tancar la seua filmografia si no és sortint de panxa enlaire. És cert que les seues últimes pel·lícules no són extraordinàries però en la balança ningú dubta de títols com El fuera de la ley Josey Wales, El genet pàl·lid, Un món perfecte, Els ponts de Madison, Sense perdó, Mystic River, Milion Dollar Baby o Gran Torino, totes imprescindibles.Amb Jurado Nº 2, el nonagenari cineasta aborda un drama judicial amb caràcter i estil clàssic, en el qual es manifesta amb mestria una anàlisi de personalitats, d’éssers anònims que formen part del teixit nord-americà tal com feia el 1957 Sidney Lumet amb Dotze homes sense pietat, aquell grup de ciutadans corrents cridats a ser jurats i decidir sobre la vida d’un home, amb un Henry Fonda que es convertia en la peça discordant, l’honradesa i sentit de la responsabilitat del qual l’enfrontava a la resta.Aquí, el dilema moral que plana sobre un dels membres elegits per ser jurat és essencial, i en aquesta tessitura es construeix amb magistral solvència cops d’efecte, una elaborada disquisició sobre el sistema judicial, sobre el remordiment i la culpa, davant el que hi ha en joc, que és més que el fet de decidir si un acusat de cometre un assassinat és innocent o culpable. Aquest jurat número dos té una vida tranquil·la i serena amb la seua esposa i esperen un fill després d’haver patit la pèrdua d’un altre. Hi ha tendresa i suport mutu, però el que va succeir una nit l’involucra. Amb precisió, el veterà cineasta, amb un guió de Jonathan Abrams en el seu primer argument portat al cine, promou aquesta dualitat de l’home, aquest desassossec que envaeix la seua ànima, aquesta ambigüitat en els seus actes.El repartiment en conjunt és magnífic. Es maneja a la perfecció sota l’ombra d’un gegant. El jove Nicholas Hoult és el pur retrat d’un home a la cruïlla; Toni Collette, al paper de fiscal que es juga alguna cosa més que el seu deure davant de la llei, alimenta cada escena. No podem oblidar un actor com J.K. Simmons –que sempre hipnotitza–, aquí interpretant un policia retirat, a la vella usança, que endevina molt més que la resta de membres del jurat.El cine de Clint Eastwood és un cine savi, en el qual els personatges són de carn i ossos, sempre ben perfilats en històries que, amb seguretat, segueixen i continuaran formant part de la nostra memòria cinematogràfica.