La vida sense mi
ESCAPE
★★★★✩
No he llegit cap llibre de relats de Rodrigo Cortés, que també exerceix d’escriptor, però diuen que són com les seues pel·lícules, singulars, traçats amb destresa i que, amb encert, van de la comèdia a l’amargor amb gran naturalitat.Cortés adapta ara una novel·la d’Enrique Rubio en la qual un ésser que no vol ni tenir nom, obsessionat per ser ningú, per desaparèixer de la vida i dels altres arran d’una tragèdia familiar que l’ha destrossat mentalment, només desitja amb insistència entrar en un centre penitenciari i fer-se invisible a la mirada dels altres i, per aconseguir-ho, no dubtarà a cometre delictes perquè el detinguin i el tanquin.Ell mateix truca a la policia abans de portar a terme un encastament en una botiga, comet tota classe de barbàries en un supermercat, però aquest ferri desig de sortir de la circulació enerva un jutge que, absolutament trasbalsat per aquesta actitud, es pren l’assumpte com una cosa personal exercint la seua professió al revés perquè el seu propòsit és que no se surti amb la seua –extraordinari Pepe Sacristán, totalment fora de les seues caselles amb aquesta veu tan profunda que té–.Finalment, la presó és inevitable, i Rodrigo Cortés, les pel·lícules del qual tenen originalitat i talent per a situacions gairebé surrealistes com va demostrar amb Buried o Concursante, ens submergeix en un drama carcerari que, tanmateix, no mina la voluntat del personatge gens ni mica. Vol ser allà tant sí com no, fins i tot s’escapa perquè no l’alliberin. Tot és estrany a Escape, amb situacions berlanguianes, o amb l’humor absurd de l’injustament oblidat Enrique Jardiel Poncela, escriptor d’aquesta novel·la inclassificable i humorística que va ser La tournée de Dios. Mario Casas és magnífic com a home embogit, tarat i amb múltiples tics –un paper gens fàcil–, i els personatges que l’envolten són insòlits, atípics, com aquest psiquiatre que repeteix amb constància la metàfora de la granota i l’escorpí (Willy Toledo), aquesta germana tan lluitadora en el seu amor fratern (Ana Castillo), aquest pres que va matar sense ganes i que es deixa anar per Antonio Molina (Albert Pla), el capellà més fotut que hàgim vist mai (Josep Maria Pou) o el director de la penitencieria, que està més boig que ningú (Juanjo Puigcorbé).L’escena de la jota, amb una esbojarrada sincronització, és un número musical per sorprendre’s. En fi, una pel·lícula que despista, que sorprèn, que marca diferències.Produeix Martin Scorsese, i no és broma. Alguna cosa ha de veure aquest mestre en el cine de Rodrigo Cortés, això és innegable, i nosaltres, o almenys jo, modestament, també.
