L’home que mai va ser allí

MARCO

Títol original: Marco. Any

Cines: Screenbox Lleida i Circuit Urgellenc (Tàrrega)

★★★★✩

Deia Oscar Wilde que “l’única mena de mentida absolutament irreprotxable és la de mentir per mentir”. Això ve a significar que existeix una espècie de caprici a fantasiejar, rentar parcel·les neutres d’una vida que no ha sobresortit en res i atorgar-li un costat asèptic, o com vestir l’egocentrisme d’un personatge gris en una espècie de ser necessitat d’atenció, de visibilitat, encara que sigui a través de la mentida, fins al punt de defensar-la fèrriament com una part no viscuda que s’ha menjat la persona per donar consistència al personatge.Aquest punt sobre l’ambigüitat de l’ésser humà, a Marco té representativitat en el cas real d’Enric Marco, un home que es va reinventar a si mateix assumint el fet d’haver estat un supervivent del camp de concentració nazi de Flossenbürg durant la II Guerra Mundial, una falsedat que amb els anys el va portar a ocupar el càrrec de president d’Amical Mauthausen d’Espanya, a fer xerrades en instituts, a escriure un llibre autobiogràfic i a convertir-se en un especialista a l’hora de narrar les penúries dels espanyols en els camps de la mort.Enric Marco va ser un invididu normal, amb una vida familiar normal, però el seu engany es va fer gran, tant que ni ell mateix el va poder controlar. Fins i tot va intentar que li concedissin un certificat d’autenticitat com a presoner usurpant la identitat d’un altre. Tot va saltar pels aires quan un historiador va posar en dubte dates i llocs entorn de l’home que mai va ser allí.Els cineastes Aitor Arregi i Jon Garaño no jutgen Enric Marco. El col·loquen com un personatge al qual els esdeveniments van sobrepassar. Fins i tot se’l pot entreveure com algú que va causar un dany col·lateral en l’àmbit familiar, en un home que no era innocent dels seus actes però que creia que, malgrat tot, havia fet visible tots aquells que el temps va oblidar.Enric Marco no va guanyar diners amb els seus fets, no buscava això. El seu ego el va portar fins a l’escàndol i obstinadament va lluitar per validar-se fins al final dels seus dies.Per percebre aquestes sensacions, aquesta mirada davant del mirall, un extraordinari Eduard Fernández es vesteix amb la pell d’un farsant, i sorprèn aquesta capacitat camaleònica que aquest actor –el millor avui dia en el cine espanyol– posseeix. És una cosa que ja hem percebut en les seues caracteritzacions com a Francisco Paesa a El honbre de las mil caras, José Millán-Astray a Mientras dure la guerra, Manolo Vital a El 47 i, ara, enlluernant a Marco, aquell home que es va construir i va simular una vida que finalment es va esfondrar com un simple castell de cartes.