Estranys en el paradís
LA COCINA
★★★★✩
Resulta com a mínim paradoxal que molts dels qui un dia van travessar la frontera nord-americana il·legalment i que, amb el pas del temps, van aconseguir una visa per poder viure a l’altre costat del riu, en aquestes últimes eleccions hagin votat ferventment per Trump i la seua idea d’extradir migrants i de tancar fronteres. És molt curiós aquest fet que defineix el que és la condició humana. Ells ara són més nord-americans que la bandera de barres i estrelles i denigren els seus conciutadans corrent una opaca cortina en els seus propis passats.El cineasta mexicà Alonso Ruizpalacios, que fa uns anys va ser premiat a la Mostra de Cine Llatinoamericà de Lleida per l’excel·lent Güeros, s’endinsa ara en una realitat incòmoda amb La cocina, partint d’un text teatral firmat per Arnold Wesker el 1957. El realitzador, sabedor dels canvis que el temps ha anat modelant, l’ha portat als nostres dies però guardant-ne l’essència, submergint-nos en un restaurant novayorquès, i especialment en la seua enorme cuina, on es treballa a un ritme enfebrat, en un caos en què els personatges van traçant les seues neures, els seus somnis i les seues decepcions. La cocina resulta un gresol de cultures i races, totes esperant que els seus anhels es facin realitat per sortir d’un infern quotidià. Utilitzant un blanc i negre només alterat per algun moment aïllat de color, Ruizpalacios se centra en un personatge, Pedro, un mexicà al qual li han promès, com a d’altres, la visa. El seu caràcter és una bomba de rellotgeria que trenca amb constància aquest micromon caòtic que discorre frenèticament. Pedro està enamorat d’una cambrera, Julia, personatge important en la trama, nord-americana amb la qual manté un idil·li més desesperat i passional que realista.Hi ha a La cocina un plantejament visual poderós. La pel·lícula utilitza diverses tècniques, en què tot canvia en aquesta estètica de plats i crits, de bromes i baralles, de sexe i desig, de fàstic i esperances trencades, que funciona com una metàfora en la qual es conjuguen moments dramàtics com un suposat robatori en una de les caixes, un embaràs, l’explotació i aquesta mirada gens complaent a un somni americà inexistent que col·loca éssers desprotegits com a estranys en un paradís que en realitat no ho és.És un món capitalista que devora persones, i la sensació constant de confusió i desconcert, de bogeria col·lectiva, et domina com a espectador, sobretot quan arriba al seu zenit, a aquell moment en què les falses promeses no serveixen, quan l’amor fereix, quan ja res no val la pena.
