Sobre la mort
POLVO SERÁN
Títol original: Polvo serán. Any
Cines: Screenbox Lleida
★★★
Hom recorda aquell fantàstic musical All That Jazz (Comença l’espectacle) dirigit el 1979 per Bob Fosse, aquell geni de la coreografia que, amb aquesta pel·lícula, va fer el seu testament vital, la seua biografia en la pell de l’actor Roy Scheider, i aquella cançó dels Everly Brothers Bye Bye Love reconvertida a Bye Bye Life cantada quan el protagonista sabia que es moriria i ho deia alt i clar, assumint la sensació de comiat.La mort com una cosa palpable. El cineasta català Carlos Marqués-Marcet, responsable de la molt notable Els dies que vindran, se centra ara amb aquesta gens fàcil pel·lícula en la temàtica de la mort assistida, cosa que sembla cobrar bastanta rellevància en el cine actual –fins i tot Almodóvar ha filmat una particular visió sobre el tema–, i ofereix una visió carregada de subtileses, vorejant l’humor en un tema dramàtic, i amb personatges que es mouen més pel marge del sentimentalisme que per qualsevol altra qüestió que enterboleixi l’objectiu final determinant en les seues vides, en el desig mutu d’anar-se’n d’aquest món junts com una parella que ha viscut sempre unida i que també pretén morir de la mateixa manera. Com deia Quevedo, “polvo serán, mas polvo enamorado”.Una dona amb una malaltia terminal decideix viatjar fins a Suïssa perquè l’ajudin a morir. La seua parella, que no veu vida sense ella, decideix que també hi anirà per no tornar. Els dos reuniran els seus fills com comiat però no tot serà amable, ni ben digerit ni acceptat per una de les filles, que es resisteix a entendre’ls creant una anguniosa sensació d’incomprensió i tristesa que tot ho envaeix.A Polvo serán s’intercalen números amb laboriosa dansa experimental que converteixen aquesta pel·lícula en una cosa estranya, original. Fins i tot Carlos Marques-Marcet, que té en Ángela Molina la peça perfecta que bascula entre la sinceritat més absoluta i la personalitat desequilibrant que li atorga el seu paper, regala a aquesta dona a la qual els anys han atorgat a les faccions un paisatge autèntic en cada tret, una copla d’Antonio Molina. Per la seua part, el magnífic actor xilè Alfredo Castro és la viva imatge de la melancolia, d’un pesar que apel·la a la nostàlgia dels anys viscuts i del temps que resta.Polvo serán adquireix certa poètica sobre la mort, acompanya dos éssers en l’adeu, i ens condueix a nosaltres, també simples mortals, a allò que serem, pols i res més, i això no m’ha aportat pau ni relaxació, perquè Polvo serán et porta a un camí que sabem cert, però que en ocasions fa mal de recórrer. Sobretot, arribar-hi.
