Força i honor
GLADIATOR II
★★★★✩
L’última pel·lícula del veterà director Ridley Scott ha rebut aplaudiments i bufetades per igual, i mentre que s’ha posat en dubte les llicències que Gladiator II es marca amb referència a la història de Roma –una cosa que també passa al Gladiator protagonitzat per Russell Crowe–, d’altres han vist en aquesta seqüela un retorn al cine monumental, vistós, aquest cine que anima a omplir les sales.Tot i això només se m’acut una paraula per definir aquesta èpica història de retrobaments, revenges, maldats, argúcies i mort. Gladiator II és espectacular, així de simple. No ens posarem exquisits. Si volem saber la història de l’auge i caiguda d’un imperi com va ser el romà, llegim Robert Hughes, Robert Graves, o mirem els documentals de Mary Beard o qualsevol dels molts estudiosos del tema. Però si el que es vol és passar una estona que aporti distracció, aquesta que s’origina per la gran capacitat de Ridley Scott de sumir-nos en el fragor de la batalla, en les lluites cos a cos, en les intrigues d’una societat corrompuda, en les ànsies de poder i en els vincles familiars que, malgrat que subjectes amb pinces enllacen una pel·lícula amb l’altra, caldrà convenir que Gladiator II ho té tot.Pocs cineastes han dirigit tres obres mestres una darrere l’altra, des del seu debut adaptant el relat de Joseph Conrad Els duelistes, seguint amb Alien i després, Blade Runner. És un fet que cal respectar. I si directors de la talla de Joseph L. Manliewicz, William Wyler, Stanley Kubrick o Anthony Mann s’han atansat al cine de romans, el cine d’espases i sandàlies, per què no ho podia fer Scott.És cert que rinoceronts com a muntures a la sorra i taurons a les batalles navals al Colosseu són disbarats, i que els dos germans emperadors Geta i Caracalla, tan desequilibrats, depravats, perversos i cruels que van tenir mal final –però de manera diferent a la pel·lícula–, els pinten com a capritxosos titelles en mans d’un malvat de luxe. Però, com ja hem dit, hi ha sentit de la tragèdia, de revisió de l’heroi digne hereu d’aquell íntegre Màxim –un Luci interpretat amb energia per Paul Mescal–, o l’aportació més que notable de Pedro Pascal com a general romà fart de batallar en nom de dos llunàtics, de la bonica Connie Nielsen, el fil que uneix la història, i per descomptat, d’un Denzel Washington que es troba còmode i excel·lent al seu paper intrigant.En definitiva, se li poden donar tots els pals que es vulguin a Gladiator II, però com a espectacle és colossal.
