Les vides difícils

LAS CHICAS DE LA ESTACIÓN

Títol original: Las chicas de la estación. Any

Cines: Screenbox Lleida

★★★✩✩

Un dels encerts de la realitzadora Juana Macías és el retrat de les tres joves protagonistes d’aquesta crua història sobre víctimes de la prostitució de menors, cada una d’elles amb un perfil ben diferenciat entre si i amb una sinistra història a l’esquena. Noies la vida de les quals no els ha ofert més que dissort i petites espurnes d’alegria que s’han hagut de buscar elles mateixes aferrant-se a l’amistat davant del sòrdid món que les envolta fora del centre tutelar, un refugi que, tanmateix, no pot evitar tot el que succeeix a fora malgrat l’esforç de protegir-les –magnífic el paper de tutor i àngel de la guarda que exerceix l’actor Pepo Llopis, l’únic que es preocupa veritablement per elles. Basada en un cas real que va tenir lloc a Palma de Mallorca l’any 2019, la pel·lícula alterna ficció amb fets reals per posar en dubte el sistema, la desprotecció cap als menors manipulats i atemorits per captadors de preses fàcils, i en aquesta societat acabalada que, en realitat, són els culpables dels pitjors abusos i vicis que protagonitzen amb dispensa en la majoria d’ocasions.Així mateix, té Las chicas de la estación un llenguatge juvenil actual, una manera de ser lligada a la música urbana, a les males companyies, al món de les drogues i l’alcohol, tantes vegades revisitat en altres propostes fílmiques que van en la mateixa direcció. Un submón que cadascuna de les protagonistes d’aquesta història d’incomprensió porta a la seua manera, des de la necessitat de ser admirada innocentment en territori de llops, passant per la ràbia gens continguda d’una rebel amb causa, fins a arribar a la que es resisteix a qualsevol tipus de proposició que l’allunyi dels seus somnis.Totes formen part de famílies ja no només desestructurades sinó infernals, on el masclisme, la vida miserable o l’oblit formen part de les seues memòries. Totes elles són éssers marcats per la mala fortuna d’haver nascut al lloc equivocat i més miserable. Potser hi ha moments del metratge que aborda clixés reiteratius, que bombolles d’oxigen ens vulguin donar un respir d’un malson realista i cruel intentant salvar amb ingenuïtat un retrat d’adolescents que ja han vist tot el pitjor de la condició humana. Cert, però mostrant el que pot i amb desassossec aquestes vides difícils que passen pel nostre costat sense adonar-nos-en, que pateixen abusos als lavabos d’una estació o en luxosos xalets de libidinosos monstres. En definitiva, una pel·lícula que subratlla la cara oculta d’una societat que sembla immune al mal de l’altre.