Elaborada animació artesana
EL ARTISTA DEL CRISTAL (THE GLASSWORKER)
★★★★✩
Que una pel·lícula d’animació porti la marca de procedència pakistanesa, un país on la indústria dedicada a aquest tipus de cine és pràcticament inexistent –aquesta és la primera pel·lícula animada en la història del Pakistan–, és ja tot un assoliment digne d’admiració cap a un jove realitzador, Usman Riaz, que ha construït a mà, artesanalment, un treball més que digne, fins i tot per moments a un nivell superlatiu, que li ha servit per presentar El artista del cristal a grans festivals com Annecy o Sitges, tenint en compte que aquesta producció ha estat triada per representar al seu país en la carrera cap als Oscars.El artista del cristal es mou pel territori del tradicional. Utilitza una història d’amor al llarg del temps entre un jove –que al costat del seu pare elaboren meravelles amb el vidre convertint la simple sorra en pura fantasia– i una adolescent filla d’un coronel, molt dotada per a la música, que sap extreure bellesa amb el seu violí. Riaz promou aquesta història romàntica d’una manera innocent, marcant això sí la diferència de classes, els encontres i desencontres, els cops del destí i l’aura emocional d’una història d’amor contra les adversitats. Si només la pel·lícula es remetés a aquesta espècie de conte d’enamorats amb reminiscències de realisme màgic no tindria la necessària força per sobresortir, però el director col·loca dins de la trama un conflicte bèl·lic, una guerra que tot ho destrueix, que trenca amb qualsevol visió idíl·lica que hàgim tingut fins al moment, malgrat que Riaz persisteixi a tornar l’esperança per no deixar un regust amarg sobre el mal que causen els conflictes bèl·lics, sobre el que es perd, sobre la devastació que provoquen. Aquest cineasta amb gran futur no eludeix el seu entusiasme cap a l’animació japonesa. Per si mateixos, els seus personatges tenen aquest segell indiscutible de l’anime, i encara que El artista del cristal no posseeixi l’extraordinària tècnica ni els mitjans dels mítics estudis Ghibli, algunes seqüències no desmereixen davant de l’estil dels seus mestres. La pel·lícula bé pot enquadrar-se en històries sobre els llaços afectius en temps en els quals impera l’horror, com a Quan el vent bufa (1986), de Jimmy T. Murakami; La tomba de les cuques de llum (1988), d’Isao Takahata, o El vent s’aixeca (2013), de Hayao Miyazaki. Pel·lícules d’animació sobre l’ésser humà quan aquest mal que són les guerres dictades per ogres trenquen somnis i que, malgrat tot, perduren en la memòria per demostrar que som fràgils però, sens dubte, molt millors que els que les provoquen.
