Teoria de la manipulació
EL MINISTRO DE PROPAGANDA
★★★★✩
Tot en aquesta pel·lícula produeix esgarrifança, desassossega perquè mostra al detall sinistres personalitats. Éssers ensuperbits que s’erigien per sobre del bé i del mal i, el pitjor de tot, que feien creure cada perversa i infame idea que plantejaven perquè el món tremolés. Joachim Lang proposa una revisió no ja tan sols sobre la personalitat de l’impúdic i maliciós Joseph Goebbels, ministre de propaganda i mà dreta d’Adolf Hitler, sinó també de la seua freda i astuta esposa Franziska Weisz, tan tèrbola i tan adepta a la figura de Hitler. Un Hitler que sempre esperava una idea, un moviment precís i propagandístic, un elogi de la bogeria provinent d’aquesta ment tan genial com malaltissa d’un Goebbels que es movia a la perfecció dins d’una bandada de llops com eren els alts càrrecs nazis, criminals del Tercer Reich com Heinrich Himmler, Hermann Goering o Reinhard Heydrich. Lang intercala imatges d’arxiu absolutament demolidores sobre el poder de manipulació de l’esguerrat personatge que va crear, a través de la mentida, un imperi que havia de perdurar mil anys. Un ésser amb absoluta autoritat en el camp de l’audiovisual i la premsa de l’època creant noticiaris, pel·lícules, diaris, pamflets i moments cabdals entorn de la figura del Führer, sobre la raça ària i per assenyalar als jueus com un mal a erradicar.El ministro de propaganda és un treball meticulós entorn de les debilitats d’un home que estimava les dones, però, sobretot, sobre aquesta perversa intel·ligència que va portar Alemanya cap a una guerra total que va costar 60 milions de vides. Un Goebbels que va fer de la fidelitat a un ideal la seua raó de viure durant set foscos anys, i que fins i tot al final, com si d’una tragèdia grega es tractés, va planificar la seua mort i la dels seus en un intent de passar a la història. Un màrtir de la causa que va arribar a dir “menteix, menteix, menteix, que alguna cosa en quedarà, com més gran sigui una mentida més gent la creurà”.La pel·lícula recrea en espais tancats, amb aquesta aportació d’imatges històriques, un aire de veracitat temible, i adverteix que aquell malson pot tornar a repetir-se perquè l’ésser humà en la seua credulitat es contamina, cedeix davant de qualsevol tipus de promesa per falsa que sigui, una cosa que utilitzen amb males arts els autòcrates, els dèspotes, aquells que no s’han de menysprear perquè, com Goebbels, són conscients de les nostres debilitats.Caldrà tornar a llegir Primo Levi i prendre nota de les seues paraules: “Cal desconfiar, doncs, de qui prova de convèncer-nos amb arguments diferents a la raó.”
