Sobre el pas del temps

HERE (AQUÍ)

★★★✩✩

Quan un entra en una casa buida, silenciosa, abandonada, un espai que ja és només l’esquelet d’un lloc on hi havia vida, la vida dels que la van habitar, sent un sentiment de nostàlgia, de pas del temps, i acudeixen preguntes que queden fixades en aquestes parets desertes. Qui va viure allà? Qui en va formar part? A través de les finestres van passar les estacions, els anys, aquests que ara tan sols s’endevinen en instants que s’evoquen per alimentar el record.Robert Zemeckis, un director que sap moure els fils de l’emoció –un fet constatable al film Forrest Gump–, i també un fabricant d’històries imaginatives i amenes com la trilogia de Regreso al futuro o l’original ¿Quién engañó a Roger Rabbit?, aprofundeix ara en els sentiments que han estat acumulats al petit espai d’una part d’una sala d’estar. Tot això basat en la novel·la gràfica Here, que va firmar el 2014 Richard McGuire i que Zemeckis transforma en una pel·lícula singular que avança des de la nit dels temps, des de temps remots, gairebé com si d’un documental de National Geographic es tractés, fins a la construcció de la casa on tot succeeix. Una idea, per cert, ja observada en una altra novel·la gràfica firmada l’any 2009 per J. Patrick Lewis, amb il·lustracions de l’extraordinari Roberto Innocenti titulada La casa, i que segueix bona part de la història d’Itàlia a través del temps i dels seus diferents habitants.Zemeckis ha recorregut a la intel·ligència artificial per rejovenir els protagonistes principals, un Tom Hanks i una Robin Wright, que es tornen a retrobar, en una altra pel·lícula dirigida per aquest cineasta, com també destaca la seua originalitat visual a l’obrir amb constància rectangles amb diferents imatges que es van apropiant de la pantalla per mostrar diferents èpoques, o com diria Truman Capote, altres veus, altres àmbits.Així, Here promou els sentiments i els moments viscuts en aquell racó de la casa, els afectes, els naixements i les defuncions, l’amor i el desencant, el viscut des de la joventut fins a la vellesa, les il·lusions i els somnis trencats, els moments d’alegria, així com les reunions familiars en dies marcats al calendari. I, en definitiva, el trànsit per la vida. Aquest és un film que té els seus bons moments, la constant indagació sobre una història en la qual s’incrusten altres històries, per allò que vam voler ser i no vam ser, encara que el drama quedi suavitzat per domèstiques i tendres escenes per endolcir, en part, una realitat: com de soles queden les cases quan ja no hi som mentre inexorablement els dies continuen passant.