“A mí me fusilaron mal”
¿ES EL ENEMIGO? LA PELÍCULA DE GILA
★★★
És meritori que el director Alexis Morante hagi recreat una part de la vida de l’humorista, actor i dibuixant Miguel Gila, la part que el va embolicar en una cruenta guerra civil en la qual aquest home amb cara trista i ingènua va viure el que mai no va desitjar.¿Es el enemigo? ret homenatge al gran mestre Gila. No s’obre a la seua extensa biografia, al seu exili a Buenos Aires i Mèxic, a l’èxit i a l’oblit, a la seua complexa personalitat llaurada al llarg de molts anys d’asprors i somnis. Ho fa des dels anys que va esclatar una guerra cruel que va descol·locar un jove humil de barri madrileny que vivia amb els avis, i que es va enrolar com a voluntari empès pel seu amic Pedro a l’exèrcit republicà perquè allò havia de durar dos dies.S’agraeix que es recordi un humorista genial que tots coneixem però, pel que fa a reconeixements, n’ha tingut més aviat pocs. A ningú no se li escapen frases memorables de Gila subjectant l’auricular d’un telèfon dient coses com “¿Es el enemigo? ¡Que se ponga!”, “Cuando yo nací, mi madre no estaba en casa”, “¿Ustedes podrían parar la guerra un momento?”. Era un humor surrealista, absurd, proper, però amb molta habilitat, amb finíssima crítica amagada en paraules que feien riure.Aquí es mostra un jove que alimenta l’optimisme en gent desencisada, en el grup d’amics d’armes, des d’aquell caporal que no sap manar, passant per aquella dona convençuda de les seues idees, i a la resta de soldats novells en això de matar. Miguel Gila els aixecava l’ànim amb les seues frases enginyoses, les seues històries divertides i els seus dibuixos, però la pel·lícula té un rerefons amarg. S’encomana de la tristesa d’aquells anys difícils, de sofriment de Gila que mostra una altra frase famosa, aquella d’“A mí me fusilaron mal”, quan a Còrdova, en una nit plujosa, un piquet de soldats borratxos va disparar a un grup de presoners i a ell no el van encertar. O el temps que va passar a la presó rebent pallisses i menyspreu, malgrat veure sempre una cosa divertida en aquesta dura letargia: “Al calabós amb tanta paret, a un li venen ganes de dibuixar.”L’actor que dona vida a aquest ser irrepetible és el jove Oscar Lasarte i ho fa realment bé. La veu és inconfusible, la seua aparença d’home sensible i senzill, tan allunyat del furor bèl·lic, tan pacifista i tan dolgut, li atorga versemblança a la història. Però ja posats, és molt recomanable llegir el seu llibre de memòries Y entonces nací yo: Memorias para desmemoriados. En aquestes pàgines s’amaga la grandesa d’un ésser humà humil en les formes però summament intel·ligent en els fets.
