Les restes del passat
CUANDO CAE EL OTOÑO
★★★★✩
Sempre he basculat amb Ozon entre el que és interessant i el que és trampós. Pel·lícules apreciables al costat d’altres de simplement alimentàries, i Cuando cae el otoño és un d’aquests treballs en els quals aquest realitzador destaca, que forma part de títols que li han valgut un cert respecte gràcies a una narrativa en què s’exposa aquesta ambigua condició humana a tall de drama amb pinzellades de thriller, on el que és nítid sempre té una pàtina opaca, velada, que deixa en l’aire relacions complexes a l’entorn familiar i en què no hi ha dubtes sobre els judicis de valor d’una societat que sap criticar molt millor que deixar viure la vida dels altres.François Ozon centra aquesta història amb moments clars i altres de tèrbols en un personatge entranyable. Una dona, Michelle –magnífica Hélène Vincent–, una àvia d’aquestes que tots voldríem tenir, afectuosa, afable, tota dolçor, que viu a la campanya, en un paratge tranquil, després d’haver viscut molts anys a París i amb un passat sobre qual cal córrer un vel opac. Amb la seua amiga de fatigues –paper a càrrec d’una de les dones importants en el cine francès, Josiane Balasko–, i temps dubtós en les seues vides, passeja i es donen suport mutu. Michelle té una filla que no li perdona aquells temps que han quedat estancats i que perduren en la memòria, i la seua fidel amiga té un fill tot just sortit de la presó, bastant rudimentari però amb bon fons, que fa les coses a la seua manera.La pel·lícula, per si mateixa, s’obre a l’Església amb un passatge de la vida de Maria Magdalena, com un toc d’atenció sobre el moral i l’amoral. Després s’aprofundeix en aquest amor cap a la netedat, en la tristesa de l’abandó de persones grans, en el rancor, i entra directament a través d’un fet luctuós en una espècie de senyals que caminen cap al suspens, cap a sensacions que Ozon amb mestria desvia i despista dins d’una trama que es mou entre les relacions de cada personatge, les confidències i la incertesa, per convertir una cosa amb aparent senzillesa en una altra cosa molt més complexa.A Cuando cae el otoño tornen les restes del passat, el fantasma d’un ésser que provoca els dubtes, la investigació que queda aïllada pels sentiments que es tanquen a la veritat, o que simulen una veritat.El cert és que tot té una poderosa càrrega humana en la qual tot encaixa entre dos postures ben diferenciades; entre allò que és possible, la veritat d’uns fets, i el dubte que sempre planeja sobre el que passa, que és més simple del que sembla, o al contrari, deixa incògnites molt més fosques.
