L’estranya família
TÚ NO ERES YO
País: Espanya. 2023. Director
Cines: Screenbox Lleida
★★★
Una cosa és certa, el fet que Screenbox Lleida atansi a la ciutat cineastes per presentar les seues pel·lícules és un esforç notable, un detall cap a aquesta família de cinèfils que fidelment acudeix a les sales i que en valora la programació.Tú no eres yo és un d’aquests exemples. Dit això, ens trobem davant d’una pel·lícula tan singular com inquietant. Parteix d’una cosa tan comuna com és la tornada d’una filla que viu a l’estranger per passar la Nit de Nadal amb els seus pares i germà –una persona amb discapacitat–, i de passada, presentar la seua parella brasilera i un nadó adoptat. Podríem pensar que ateses les tenses relacions per uns fets del passat es formarà un drama nadalenc entorn de la taula, però al cap de poc, Marisa Crespo i Moisés Romera construeixen una pel·lícula que s’atansa al thriller ben adornat de terror psicològic quan la jove absolutament sorpresa i desconcertada descobreix que una altra persona ha ocupat el seu lloc, cuidada i mimada fins a punts exasperants, mentre que ella és relegada a un segon pla. A partir d’això, es desenvolupen moments tensos, d’enfrontament continu, d’escenes que aporten misteri i bogeria. Tot es converteix en una cosa tèrbola que augmenta quan uns convidats estranyíssims que semblen sortits d’aquell misteriós grup de longeus personatges de La llavor del diable –l’extraordinària pel·lícula firmada per Roman Polanski el 1968–, se sumen a una festa on cert halo de maldat planeja per tota la casa.Tú no eres yo juga a la manipulació, a convertir la intriga en un tot, a forçar la protagonista a avançar cap a un malson cada vegada més demencial, més tèrbol –l’actriu Roser Tapias aconsegueix aquesta sensació de passar-ho malament tota l’estona, i nosaltres amb ella–. I per això s’utilitzen recursos intrigants, detalls que la jove va descobrint amb pànic, una cosa molt comuna en el gènere que la pel·lícula desenvolupa fent-la funcionar in crescendo, creant una bogeria col·lectiva i un final determinat i determinant.Tot funciona correctament, fins i tot allò més obvi està ben planificat per aconseguir que l’espectador se senti crispat, que la història generi inquietud i que angoixi amb les fortes emocions que pateix el personatge central, que va passant de la ràbia a la por en la línia de les possibilitats que ofereixen aquest tipus de treballs, aportant la seua part al conjunt de pel·lícules de terror nadalenc als antípodes d’una nit de pau i bons desitjos. Això s’aconsegueix perquè en l’estructura sobresurt el desassossec, i això per a una pel·lícula d’aquestes característiques és bàsic.
