La lentitud de la bellesa

PARTHENOPE

Títol original: Parthenope. Any

Cine: Screenbox Lleida

★★★★✩

Paolo Sorrentino, a més de ser un dels cineastes més interessants del panorama cinematogràfic internacional, és un escriptor magnífic, que sap encaixar les paraules per descriure personatges que tenen vides diferents a les de la resta. La seua novel·la Tots tenen raó (Anagrama) és tan sorprenent com les seues pel·lícules. El director de La gran bellesa, Joventut o È stata la mano di Dio, té aquesta posada en escena tan personal i radiant que hipnotitza.Parthenope, la sirena grega que va donar el nom antic a la ciutat de Nàpols, la ciutat de Sorrentino, aquí és una extraordinària dona que acompanyem durant part de la seua vida. Des del naixement, passant per la seua indolent però intel·ligent joventut, fins a mig segle després –aquest últim tram interpretat per una de les actrius més boniques que ha donat el cine italià, Stefania Sandrelli–, descobrim les facetes de la seua existència, el dolor, la pèrdua, l’alegria, l’amor i el sexe, el treball, i la seua curiositat davant de la vida.Tot això retingut en la mirada d’una dona extraordinàriament bonica com és l’actriu Celeste Dalla Porta, elegant i misteriosa. La càmera amb prou feines se n’aparta, l’estima, estima aquest físic radiant, nítid, sensual, magnètic i avancem a la seua vora per tot el mar que la banya i l’acaricia, i on el cineasta també es complau a mostrar-nos un catàleg d’éssers propers a déus a la terra, passejant pels carrers napolitans.Juntament amb Parthenope, coneixem racons de somni i també les parts més rosegades de la ciutat, que mostren tant les seues ferides com les dels seus habitants.Sorrentino estima i odia la seua ciutat, la seua decadència humana, però n’extreu com ningú els llocs més secrets i bonics, domina l’art de la contemplació en cada pla, i una frase és definitòria: “És impossible ser feliç al lloc més bonic del món”. La bellesa i allò que és grotesc sense tabús van units en aquesta pel·lícula que cal admirar amb assossec, observant com alguns dels seus estranys personatges llisquen en la història amb absoluta normalitat, o aquest encontre amb John Cheever, bevedor infatigable i escriptor de desheretats i perdedors que interpreta amb tristesa Gary Oldman.Ningú no filmarà Nàpols i la seua gent com aquest cineasta, amb tanta ànima cap a una ciutat antiga en la qual el passat i el present formen un tot. Éssers gairebé circenses que viuen en les seues esglésies o amaguen les misèries en la foscor de la nit. El millor i el pitjor d’un lloc fixat en la memòria en una pel·lícula elaborada amb calma, la mateixa calma amb què hauríem d’admirar la bellesa de les coses i de les persones.