Sobre l’horror i el desig
NOSFERATU
★★★★✩
Fer una nova reblada de clau al mite vampíric, especialment al Nosferatu de Friedrich Wilhelm Murnau, pel·lícula filmada el 1922, no és una tasca senzilla, una cosa que ja va fer Werner Herzog el 1979 sortint molt ben parat del desafiament.Ara, un dels cineastes més sòlids, Robert Eggers, ens transporta a un món de malson, gòtic i maliciós amb mestria, dominant cada pla on les coses ombrívoles planen durant tot el metratge en una atmosfera inquietant, perversa, que ens atansa de nou a la fascinació que exerceix en la memòria col·lectiva un dels mites més terribles i atroços que han perdurat dècada rere dècada, tant literàriament com cinematogràficament, ja sigui com l’espantós no-mort Nosferatu o com la dantesca elegància de Dràcula.Al Nosferatu d’Eggers hi ha estil en el macabre, en els personatges que es veuen embolicats en una història d’amor esborronador, sempre vorejant la bogeria que cobra forma en la figura del comte Orlok, un ésser d’ultratomba que resideix als Carpats i que decideix traslladar-se a la ciutat alemanya de Wisborg per complir el seu virulent desig amb una dona que patirà la fosca atracció que exerceix aquest apassionat amo de les tenebres.Les seqüències en les quals l’espòs de la jove s’ha de traslladar als dominis d’Orlok per firmar un contracte són veritablement un model de mestria per part d’Eggers, mostrant veïns poc hospitalaris i supersticiosos –i amb raó–, així com el tenebrós castell que acull la inquietant presència d’un ésser terrible. Altres, com el viatge amb vaixell i l’arribada a la ciutat del vampir, les rates i la pesta, el marquen com el que porta la mort a tots els racons del lloc. Però Nosferatu és més que una història de terror. És el desig sexual incontenible portat fins a les últimes conseqüències, visceral i ànima en una història d’un ésser sense ànima –un imponent Bill Skarsgård– i una jove elegida per ser centre d’una passió pertorbadora, paper que assumeix amb nervi Lily-Rose Depp (filla de Johnny Depp).Willem Dafoe com el professor Albin Eberhart von Franz és aquesta espècie de Van Helsing que lluita contra el mal desmesuradament mentre la història es va alimentant de víctimes innocents.Cal elogiar Eggers, que ja va mostrar les seues grans qualitats de gran cineasta en pel·lícules com La bruixa o El far, però no cal oblidar Jarin Blaschke, el seu fidel director de fotografia des de sempre i un veritable mag de la imatge, una imatge poderosa de la qual Nosferatu s’enriqueix i ens porta fins a les arrels de la malignitat més intensa.
