Les vides difícils
LA LUZ QUE IMAGINAMOS
Títol original: All We Imagine as Light. País
Cine: Screenbox Lleida.
★★★★✩
Una pel·lícula índia rodada el 2013, The Lunchbox, de Ritesh Batra, interpretada per l’actor prematurament mort Irrfan Khan, em va fascinar i no l’he oblidat per la seua senzillesa, per l’art de narrar des de la sinceritat, per com una història sense pretensions és plena de bellesa quotidiana amb aquestes notes anònimes que arriben a través de carmanyoles al lloc de treball d’homes invisibles i que, a causa del destí, ens porta a plantejar-nos el fet de lluitar per les nostres fantasies. Aquest era un exemple d’un cine allunyat de Bollywood, sense estridències, sense un desproporcionat colorit, sense coreografies ni números musicals i enamoraments de conte de fades.L’Índia, amb el mestre de mestres Satyajit Ray –tot un clàssic–, té un lloc important dins de la història del cine, un cine rodat al carrer, amb personatges essencialment realistes i mostrant un país amb les seues misèries i alegries a cada un dels racons.La luz que imaginamos, Gran Premi del Jurat al passat festival de Canes, és un retrat intimista i femení de tres dones –dos infermeres que comparteixen apartament i una altra a punt del desnonament– en un Bombai que no oculta les seues fòbies, la seua intransigència, la solitud de les grans ciutats deshumanitzades, dels tabús i les xacres del passat que continuen habitant en el present, els matrimonis concertats, les religions i les seues prohibicions, els desitjos truncats i la poca o nul·la llibertat personal. Però hi ha enginy en les paraules, com quan visiten un veterinari que s’espanta d’un gat i una d’elles li diu: “Els que tenen por dels gats han estat ratolins en una vida anterior.”Lluny d’emmotllar-se i assentar-se en el drama visceral, la jove realitzadora Payal Kapadia advoca per la sensibilitat que desprenen els seus personatges, per la serenitat, la dolçor d’uns llaços d’amistat poderosos en un Bombai nocturn i plujós, perquè en aquesta ciutat que mai dorm, quan arriba la nit, és quan comença el dia.L’abandonament, la prohibició de l’amor, la injustícia, es fan evidents aquí. Tot es fa visible en les mirades, en els gestos, en les accions gairebé imperceptibles de dones que tot ho veuen amb certa ingenuïtat i que prioritzen els afectes davant d’aquesta societat hostil que les envolta, gairebé com un acte de sensibilitat silenciosa.Després, el viatge a un poble costaner els retorna un punt d’esperança, de vèncer la melancolia i prendre decisions sobre el que senten, on els conflictes es fan nimis i es tanquen ferides emocionals, on es pot estimar, on es pot compartir i on es pot oblidar per alliberar-se.
