Cruels teories dogmàtiques
HERETIC (HEREJE)
★★★✩✩
Dos joves mormons que difonen la fe a tot aquell que les vulgui escoltar practiquen una conversa bastant fora de lloc sobre la mida dels preservatius atesa la condició de fidels seguidores de les seues creences religioses, potser una entrada lleugera i simplista perquè la pel·lícula funcioni des de la banalitat fins al terror de manera ascendent.La visita concertada amb un estudiós en matèria religiosa anirà desenvolupant idees i teories sobre l’acte de tenir o no tenir certesa sobre el que considerem una creença devota. Tot sembla racional i senzill, però s’adverteix una atmosfera maligna en aquella casa. L’home que les atén amb extremada educació genera alhora dubtes i temors en les noies. Tot es va enterbolint, hi ha un sentit de la maquinació que les va atrapant en una trampa amenaçadora que, com si es tractés d’un conte macabre, es desenvolupa sense episodis bruscos.Els directors Scott Beck i Bryan Woods, responsables del guió d’Un lloc tranquil (2018), utilitzen els seus recursos per construir un treball ben assentat en bona part del metratge en el terror psicològic, aquest que desassossega a base de girs i més girs en els diàlegs, en la situació que cada vegada es fa més tensa i insuportable.El més excel·lent a Heretic és, sens dubte, un Hugh Grant desposseït definitivament d’aquell galant de comèdia romàntica que tan popular el va fer per portar a col·lació els seus recursos actorals en un paper d’allò més sinistre, en el qual la seua mirada perversa i la seua fingida cortesia atorguen a la pel·lícula una gran profunditat tenint en compte que Grant ja va demostrar els seus bons dots actorals en pel·lícules com Maurice de James Ivory o l’excel·lent Remando al viento de Gonzalo Suárez.Existeix un original joc del gat i el ratolí a Heretic, disquisicions i teories sobre la religió, sobre les seues variants que el personatge compara amb jocs de taula, amb la música de The Hollies, amb una mirada poc apassionada sobre el marxandatge i l’engany que comporta l’ús de la fe. Però aquest és un film de terror i ho manifesta en el tram final, que es desborda i es dirigeix cap al tòpic, cap al recurs virulent, cap a espais laberíntics i mostres del desequilibri mental d’un ésser que abandona el do de paraula per centrar-se en la seua crueltat.El cert és que Heretic posseeix moments sorprenents, amb sensacions que no s’endevinen instantàniament, que va formant un entramat complex entre el pla filosòfic i l’esperpèntic amb facilitat, però que finalment deriva en la truculència com a única sortida més o menys airosa.
