Emocional teatre carcerari
LAS VIDAS DE SING SING
Títol original: Sing Sing. Any
Cines: Screenbox Lleida
★★★★
Existeixen no pocs vasos comunicants entre la pel·lícula italiana Cèsar ha de morir, filmada el 2012 per Paolo i Vittorio Taviani sobre un grup de reclusos de la presó de Rebibbia a Roma, que han de representar l’obra teatral Juli Cèsar de Shakespeare i els assajos i complexitats del grup actoral, tots ells personatges reals que complien condemna en aquell presidi, amb Las vidas de Sing Sing, producció nord-americana que utilitza els mateixos recursos que la seua antecessora tot i que en certa manera va un pas més enllà, introduint en la trama un parell d’actors professionals per estabilitzar un pèl el desenvolupament d’una història basada al seu torn en fets reals i que per extensió, es ve donant en diferents centres de reclusió com a teràpia, com una fórmula d’inserció entre convictes, una cosa que els motivi, que els porti a descobrir nous reptes i a conèixer-se a si mateixos més enllà de la condició de delinqüents apartats de la societat.Las vidas de Sing Sing bé podria encasellar-se en el tipus de pel·lícules amb essència didàctica i amb voluntat de superació. Sí, en certs aspectes és això, però té profunditat. Arriba fins als ossos de cada reclús que es mostra d’una manera sincera, desposseïda de tòpics gràcies a una direcció que deixa que es despullin anímicament, que exterioritzin i treguin a la llum els seus racons emocionals, la voluntat de ser millors, reconeixent el pitjor de cadascun.Tipus adobats i endurits pel costat salvatge reciten Hamlet, volen representar una comèdia perquè el seu desig és que la gent rigui.Dos personatges, un de rude, rebel i violent entrarà en el cercle gràcies al suport incondicional de l’altre, assenyat, amant de la cultura i bolcat en la necessitat de construir una cosa que els tregui de la solitud i els pensaments afligits, dels seus problemes en un moment de revisió de condemna en tots dos casos, formen la columna vertebral d’aquesta pel·lícula, en bona part gràcies a un actor magnífic com és Colman Domingo, honest, humà, precís.El nom de Sing Sing, la seua història carcerària de màxima seguretat, podria fer pensar en un perfil de crònica ferotge i amb éssers condemnats i sense remissió. Però gràcies a l’art, a aquesta motivació que la trama ofereix, a un retrat veraç de cada membre de la companyia teatral i les seues profundes confessions, donen oxigen a una pel·lícula que desmitifica un pèl aquests éssers marginals que dins seu guarden les inseguretats, i treuen la seua empàtica naturalesa quan se senten com nens, il·lusionats pel teatre i pel desig d’estar al costat lluminós de la vida.
