La realitat incòmoda

DESMONTANDO UN ELEFANTE

★★★✩✩

De pel·lícules centrades en l’alcoholisme n’hi ha en quantitats gens menyspreables, amb clàssics com Dies de vi i roses de Blake Edwards, Dies perduts de Billy Wilder, La gata sobre la teulada de zinc de Richard Brooks –basada en l’obra teatral de Tennessee Williams–, El sabor del sake de Yasuhiro Ozu o Veredicte final de Sidney Lumet, una volença cap a éssers amb una poderosa addicció. I els seus drames personals i, en alguns casos, l’intent de redempció, ocupant més històries fílmiques. Valguin com a exemple La llegenda del Sant Bevedor d’Ermanno Olmi –adaptant una novel·la de Joseph Roth–, Barfly de Barbet Schroeder, Leaving las Vegas de Mike Figgins o la bastant recent Otra ronda de Thomas Vinterberg.Aquesta petita relació de títols formen una espècie de caprici per recordar-los, utilitzant gairebé com a excusa Desmontando un elefante, producció espanyola entorn d’aquest mal que t’atrapa, que s’introdueix a casa sense fer soroll, com un convidat que costa massa de fer fora de les nostres vides, que en principi semblava un amic secret que consolava per convertir-se després en quelcom destructiu, que amenaça tot el cercle emocional de qui ha caigut fins al fons del vas.El jove realitzador Aitor Echevarría dirigeix un treball molt ben recolzat per una sempre convincent Emma Suárez, que eleva la trama d’una pel·lícula que sense la seua presència, sense oblidar Natalia de Molina, una actriu que en cada pas que fa sorprèn més –que bé que balla i que bé que modula cada gest de descoratjament i embafament–, al costat d’un totterreny com és Darío Grandinetti, quedaria més aviat insípida, com ensopida.Desmontando un elefante es mou entre diverses seqüències i salts per mostrar-nos una arquitecta en les seues hores més baixes: addicta a l’alcohol, en rehabilitacions que deixen al descobert la falta de sinceritat, l’intent de sortir del problema, sense poder evitar els canvis de caràcter. Així com una aparença fingida sobre un elefant grandiós que habita en una llar esquerdada però que es fa invisible als ulls encara que ho destrossi tot al seu pas, sobretot una filla que perd identitat pròpia intentant ajudar la seua mare fins i tot a costa de perdre les coses que més il·lusió li feien.Una cosa destacable en aquest subtil treball, tancat en si mateix, és el fet de no exhibir el monstre que origina el drama. No existeixen escenes d’excessos, de descontrol, d’intencionalitat. No ho necessita. Fins i tot promou un final obert sobre el que s’esdevé o el que es vol dir sense menester de mostrar-ho, deixant marge a la seua pròpia conclusió.