Fosc somni americà

THE BRUTALIST

★★★★★

L’arquitectura com a base en la qual s’acoblen personalitats i dilemes interiors, així com la complexa obra que absorbeix el creador, com en The Fountainhead (1949) de King Vidor o El ventre d’un arquitecte (1987) de Peter Greenaway. A The Brutalist tot es torna complex, fosc i ombrívol perquè reedifica el sonni d’un home partint del no-res a qui han destrossat la vida a Europa i busca una nova oportunitat per recompondre’s a la suposada terra de les oportunitats, els Estats Units, a la dècada dels 50. Aquesta és la història de l’arquitecte hongarès László Toth, supervivent d’un camp de concentració nazi i que ha deixat enrere la seua dona, presonera en un altre camp i amb l’esperança de recuperar-la al lloc que promociona allò tan gastat del somni americà.Toth és un home amb talent construït a la famosa Bauhaus, idealista del moviment brutalista creat per a la reconstrucció –un estil imponent però amb idees molt definides com a concepte pragmàtic en què regeixen el formigó i la llum–, però que arriba a Amèrica sense avenir en l’horitzó.I això només és la superfície d’una pel·lícula monumental, una història per moments esquinçadora, fins i tot tèrbola, que despulla el personatge i tot el que l’embolica, com la relació amb el milionari mecenes Harrison Lee Van Buren, un ésser enamorat de la cultura que influeix i domina, que elogia i humilia amb sorprenent facilitat. L’escena a Carrara, al bressol del marbre més pur, és on es mostra la impuresa humana més gran. És la història també de la construcció d’un edifici que es projecta gairebé com una metàfora de la vida d’un home trencat per dins, aquella mola de formigó gegantí és com aquesta monumental pel·lícula que s’endinsa en els sentiments, a les fissures de l’ànima, en la puresa i en les tares humanes d’algú que coneixerà en carn pròpia que no existeixen els somnis, que tan sols la lleialtat i el judici de la seua dona el mantindran en la disjuntiva que es formula entre l’artista i el poder dels diners.The Brutalist –rodada en el ja desusat format Vista Vision– fa grandiosa la pel·lícula, li atorga un caràcter poderós, realista, en el qual el dilatat metratge –tres hores i mitja– poc importa perquè som conscients que ens trobem davant d’una obra descomunal, fascinant, amb un elenc actoral tan sòlid com el formigó. Un repartiment que encapçala aquest actor amb rostre tan descriptiu sentint ràbia, tristesa o alegria d’una manera tan sublim com és el d’Adrien Brody, que ja va deixar empremta amb El pianista de Polanski en l’odissea particular d’un músic polonès en una desolada Varsòvia, i que li va valer el primer Oscar. Dic el primer Oscar perquè el segon ja porta inscrit el seu nom amb el paper d’aquest arquitecte en un país que esquinça per fora i per dins, sense oblidar Guy Pearce, que fa el paper de la seua vida, i de l’empatia que desprèn Felicity Jones.La sensació és la d’estar davant d’un clàssic contemporani que unifica allò que és vell i allò que és nou, reflexiu i imponent, d’una narrativa poderosa i una fotografia magistral. Un monument al cine, inamovible com aquests grans edificis que el temps ha respectat i que continuarà respectant perquè són únics i autèntics.