Una vida gens fàcil
MEMORIAS DE UN CARACOL
Títol original: Memoir of a Snail. Any
Cine: Screenbox Lleida.
★★★★I
Triomfadora al Festival d’Annecy –amb seguretat el certamen d’animació més prestigiós del món– i nominada als Oscars en un any en què la creativitat ha donat títols com Robot salvaje, Flow i aquesta Memorias de un caracol, elaborada amb la tècnica de la denominada stop motion, un treball artesà, de paciència de sant, que permet el moviment utilitzant plastilina. L’australià Adam Elliot ha desenvolupat un magnífic retrat sobre un ésser marginal i dramàtic, allunyat del cine exclusivament per a nens ja que Memorias de un caracol commou perquè ens mostra les misèries humanes, els desheretats d’una societat que els ignora i no comprèn però que tenen una enorme tendresa.És la vida de Grace Prudel des del seu naixement al costat del seu germà bessó Gilbert, un naixement que va portar a la tomba la mare. Totes dos són bèsties rares, no encaixen. El seu pare, un malabarista de carrer, té un accident i queda paraplègic, refugiant-se en l’alcohol. A la mort d’aquest, els germans són separats i Gilbert va a parar a una família de grangers sectaris i obsessionats amb la religió, mentre que Grace, en la seua solitud, col·lecciona figuretes i tot el que té a veure amb els caragols, fins i tot en cuida alguns de vius.Tot el que envolta la Grace està ple de contratemps, cops del destí, estretors i penúries que la van delimitant, com tancada en una closca per fugir de tot el que és pervers, de la sordidesa. Però davant de tant de drama, Memorias de un caracol s’obre al positivisme de la mà d’un personatge absolutament esbojarrat i d’esperit lliure, una dona, Pinky, que traurà tot el bo i millor de la Grace, que és molt, per tornar a fer-la sentir bé, alegre, desempallegant-se la tristesa per aconseguir veure que no tot és ocre i gris sinó que sempre existeix alguna cosa que et porta a estar conforme amb tu mateix. A més, la pel·lícula aporta més d’una sorpresa.Adam Elliot, un mestre, no necessita que els seus personatges siguin atractius. Són lletjos per fora però bonics per dins. Són tràgics en ocasions, però tenen gràcia i sentit de l’humor. Tot a través d’una història ben definida, com aquella història de l’animadora de stop motion suïssa Claude Barras, La vida d’en Carbassó, del 2016, una mirada tan infortunada i calamitosa però al seu torn tendra i bella.Hi ha una valentia latent en aquest tipus de produccions molt elaborades en el terreny visual, com en la narrativa, en el missatge que transmeten. Dignes, que ajuden a comprendre aquests éssers imperfectes que, d’alguna manera, també parlen de tu i de mi, ja que per sort la perfecció no existeix.
