Una tragicomèdia entre vius i morts
BODEGÓN CON FANTASMAS
Any: 2024. Durada
Cine: Screenbox Lleida.
★★★✩✩
Si l’esperpent tenia en Ramón María del Valle-Inclán una gran literatura que, segons el mateix escriptor, consistia a “buscar el costat còmic dins la tragèdia de la vida”, el cine espanyol ha donat títols i noms perfectament enquadrats dins d’aquesta mirada entre la realitat i la fantasia cap a un país que combina el que és grotesc amb la normalitat, el que és sagrat amb el que és profà, i on la vida i la mort cinematogràficament conviuen de manera fins a cert punt còmica i enginyosa.Aquest costumisme esperpèntic d’Edgar Neville i el seu Domingo de carnaval, de Fernando Fernán-Gomez i El extraño viaje, de Luís García Berlanga en El verdugo y Plácido, fins a arribar a José Luis Cuerda i el seu Amanece que no es poco, i recentment Chema García Ibarra i el seu Espíritu sagrado, formen un mosaic d’aquesta observació sobre personatges tràgics i esbojarrats que es tornen divertits en la seua quotidianitat davant de situacions extravagants.Bodegón con fantasmas segueix en aquesta tradició. El debutant Enrique Buleo embasta cinc històries diferents entre si, però concentrades en un mateix lloc, un poble manxec que sembla estancat en el temps, auster, solitari, amb cases sense encant habitades per gent parca, com reclosos en els límits d’aquest municipi, tan tristos tots ells pels seus desitjos no consumats com els fantasmes que interactuen amb els habitants del lloc. Presències que demanen favors perquè tots coneguin secrets que es van endur a la tomba, com un home que sempre es va sentir dona, o una parella d’espectres que, al desaparèixer els llimbs, no volen anar al cel. Fantasmes que denuncien mentides o habitants que es curen en salut per si el seu marit mor. També hi ha a Bodegón con fantasmas el desig d’una soltera que un finat romanès la posseeixi tant sí com no, ja que no coneix l’amor.Cert és que la pel·lícula d’Enrique Buleo en algun moment s’estanca, però en el seu to relaxat aconsegueix cert realisme màgic, una naturalitat cap al que no ho és, que s’endinsa en la comèdia que s’edifica amb humor molt negre. Els actors tenen la naturalitat de la gent que menja en estovalles d’hule, que es mou per estances desgavellades i passades de moda. Fins i tot alguns fantasmes amb els seus llençols són tradicionals, d’altres són translúcids, tots ells habitants d’un cementiri que no es diferencia gaire del poble que els acull.Els diàlegs són simples, corrents, i això dona a la pel·lícula un aire de senzillesa espontània, tot plegat per traçar un relat de la singularitat, de l’absurd dins d’una normalitat, la d’un poble i la seua gent, ja siguin vius o morts.
