En el cor de la vall
VERMIGLIO
Títol original: Vermiglio. Any
Cine: Screenbox Lleida.
★★★★✩
Un bon amic em va prestar un llibre excepcional, Mi Carso, del triestí Scipio Slataper, una de les obres capitals de la literatura italiana del segle XX. Slataper, mort en combat durant la I Guerra Mundial amb tan sols 27 anys, narra la seua afecció per la terra, per la seua terra, i ho fa d’una manera transparent, entre amarg i dolç, agrest i acollidor, embastant diferents estils literaris per captar la profunditat d’un text que t’atrapa i commou.La pel·lícula Vermiglio és també una profunda mirada cap a un territori i la seua gent, com un llegat que ha ofert la directora Maura Delpero perquè no s’oblidin d’altres temps i d’altres vides. La història ens trasllada al municipi de Vermiglio, situat en una vall envoltada de muntanyes a la zona del Trentino-Tirol del Sud a finals de la II Guerra Mundial, en un petit poble que viu les carències d’un temps sever, i se centra en la família del mestre local, una família nombrosa que viu austerament i en la qual els nens tenen veu per dir aquelles veritats i aquells secrets que els grans esquiven.Vermiglio és un drama que no fa soroll, transcorre mostrant cada personatge en els seus silencis, en les solituds, en els somnis i desitjos malgrat el deteriorament que pateix aquest cercle tancat pels vaivens d’un temps d’escassetat i recels.Una jove, Lucia, observa la seua mare, que sembla servir només per portar nens al món i sense mostres d’afecte per un marit culte, però amb les tares d’un provincianisme ferotge. I el germà, que ha tornat de la guerra i que ha portat a casa un desertor sicilià que ha de canviar tot el micromon familiar. Un nucli on no sembla succeir res i on passa de tot.La pel·lícula està rodada amb una bellesa extrema. Existeixen plans austers i paralitzats en la delicadesa, en els quals l’intimitat flueix en un drama rural, rústic i sense ornaments, carregat de subtileses i sensibilitat.Aquest és un cine italià que recorda grans mestres com el de Vittorio i Paolo Taviani i el seu Padre Padrone; com el d’Ermanno Olmi i El árbol de los zuecos, amb les seues mirades cap al naturalisme que habita en el medi rural, en la seua gent, en èpoques que semblen explicades pels grans als seus descendents perquè no desapareguin, perquè persisteixin en la memòria, com ha fet la realitzadora Maura Delpero, aconseguint d’aquesta forma el Gran Premi del Jurat al passat Festival de Venècia.Assossegada i continguda però narrada amb mestria, amb aquesta veracitat que desprèn l’amor cap a un territori, cap a un lloc i cap a un temps dolorós i intens en el cor d’una vall.
