I van trucar a la porta
No és perquè tingui un afecte especial al cine llatinoamericà –que l’hi tinc–, és perquè Walter Salles ha realitzat una pel·lícula magnífica, així de simple.
Salles, que és un molt bon realitzador amb destacats títols en el seu historial, vegin-se Diarios de motocicleta o Estación central de Brasil, torna a la direcció després de més d’una dècada absent i ens submergeix de ple en un temps que ja no existeix, malgrat que ens el mostrin pel·lícules casolanes o velles fotografies. Un període alegre que només són records.
És a principis dels 70, quan la dictadura militar iniciava els seus sinistres plans, els seus abusos i crims contra la ciutadania basant-se en la lluita contra la insurgència. Una repressió com la que van patir l’Argentina, Xile o l’Uruguai en una època fosca de tancaments, tortures i desaparicions.
Aún estoy aquí es recolza en el llibre escrit per Marcelo Rubens Paiva, fill de l’exdiputat i enginyer civil Rubens Beyrodt Paiva i de Eunice Facciolla Paiva, per mostrar com un matrimoni feliç amb cinc fills –quatre noies i un noi–, que representaven les ganes de viure, d’estimar-se, pateix un enfonsament familiar i veu com tot es trenca quan truquen a la porta de casa seua, –una casa empegada a un mar que els va veure gaudir a bastament– quan membres de l’exèrcit de paisà es van emportar primer al pare i després Eunice i una de les seues filles a conèixer l’infern creat per la junta militar.
Aquesta és una història com moltes que el cine llatinoamericà ha revisat perquè formen part de la memòria d’un passat recent que ha fracturat una cosa molt profunda en les persones que el van patir.
Salles condensa bona part de la trama en una persona, en una dona que, després de la desaparició del marit, s’haurà de reconstruir, seguir endavant pels seus fills i per ella mateixa sense oblidar el mal que va arrancar la felicitat d’una urpada.
Aquesta figura maternal la interpreta amb absoluta brillantor Fernanda Torres, nominada a l’Oscar i amb serioses possibilitats de guanyar-lo. Tot en aquesta actriu és contenció i temperància. Té en la mirada i els gestos la saviesa de les coses veritables.
Eunice fa visibles l’amor cap als seus, la tristesa que intenta dissimular per no encomanar a ningú, una poderosa personalitat i aquest halo màgic que poques persones desprenen, convertint-se en la base d’una pel·lícula que no necessita vendre’s a si mateixa, que respira veracitat i que no cau en sensibleries ni ho pretén. És una gran pel·lícula no només per guanyar un Goya sinó senzillament perquè ho és, perquè commou i perquè té la virtut i l’entitat de les coses ben fetes.
