La vida cansa
L’octogenari realitzador britànic Mike Leigh ha anat mostrant en la seua filmografia la disfuncionalitat dels seus personatges. Éssers que, d’una manera o una altra, no encaixen en la societat perquè ni aquesta els comprèn ni ells mateixos saben com ajustar-s’hi. En pel·lícules com Secrets i mentides, Tot o res o El secret de Vera Drake, Leigh protegeix els seus éssers absorbits per una quotidianitat que els supera.
La seua mirada sempre es mou cap al realisme entorn de persones i les seues circumstàncies, cap a la relació de l’interior davant d’un món exterior en què els sentiments van per dins, incomodant l’entorn per molt que existeixi aquesta condició de canviar o de mostrar la dissort. Mi única familia segueix unes pautes profundes, un sentiment de derrota i d’un caràcter construït des de l’embafament.
El personatge principal, Pansy, és una mestressa de casa que viu en una zona tranquil·la de Londres, en una casa sense calor humana, impersonal, freda, tant com l’atmosfera que ella mateixa ha construït al voltant de la seua gent, d’un marit silenciós perquè ja no sap com tractar-la, un individu que va de la feina a la llar que fa temps que ho ha deixat de ser, i d’un fill d’uns vint anys passiu, que camina sense rumb pels carrers, menjant obsessivament o aïllat al seu quarto mirant revistes. Una família negra en una pel·lícula que no tracta de problemes racials pel color de la pell, sinó de sentiments amagats per un caràcter errant en contínua ebullició.
Leigh ens enganya al principi. Mostra una dona enfadada amb el món sencer, amb una personalitat impossible, malhumorada, histèrica, sempre al caire del conflicte, ja sigui a casa, en un supermercat, al dentista, en un aparcament, en tots els llocs i a tota hora. Dic que ens enganya perquè es té la sensació que aquests fets són més còmics que dramàtics.
Ella només revela la seua frustració amb la seua germana perruquera –una perruqueria és com anar al psicòleg–, que l’ajuda com pot a aixecar un ànim enfonsat, o amb les nebodes joves i vitalistes a les quals no afecten els revessos laborals i mostren sense doblecs la seua alegria.
Mike Leigh, amb saviesa, ens desarma quan la història s’encamina cap a un drama irreparable, quan el personatge revela sentiments trencats, quan coneixem una dona derrotada per decisions equivocades, pel temps perdut que no es pot recuperar.
Com en la majoria dels seus personatges, Leigh la protegeix de judicis prematurs i calibra el perquè de les coses, de la vida que un no vol, d’aquesta vida que cansa.
