Un noi ambuna guitarra
La de Bob Dylan o de Robert Allen Zimmerman és una vida molt viscuda. Per això, i per no desembocar en un vull i no puc, James Mangold no ha desenvolupat un biopic extenuant, sinó que s’ha centrat en una època extraordinària per a l’existència d’un noi amb una guitarra que va sorprendre propis i estranys per la seua capacitat de crear cançons talentoses, cançons pensades per una ment que funcionava a cops de genialitat.
El temps condensat a A Complete Unknown comprèn del 1961 al 1966, aquell temps en el qual un complet desconegut de Minnesota va arribar a Nova York i va anar a veure el seu heroi greument malalt Woody Guthrie (Scoot McNairy) internat a l’hospital psiquiàtric de Greystone Park per cantar-li Song to Woody.
Dylan va anar consolidant-se com un artista amb carisma obrint-se pas en el panorama musical i atorgant al folk un aire nou, la qual cosa no va passar desapercebuda per a pesos pesants com Pete Seeger (Edward Norton) i Johnny Cash (Boyd Holbrook), un Johnny Cash del qual James Mangold va fer l’excel·lent biopic En la cuerda floja (2005).
Pot ser que alguns esperessin més d’aquesta revisió en un temps que va marcar l’eclosió de Dylan, però el cert és que els trets d’aquest esperit inconformista, el seu erràtic pensament, la seua aspiració a ser conegut, però no famós, marca la contradicció d’algú que es mostra com un ésser humà amb ànima d’insubmís que jugava amb l’amor i el sentia d’una manera particular, ja sigui amb la jove Sylvie Russo (Elle Fanning) o amb una Joan Baez (Monica Barbaro) il·luminada i extasiada, a desgrat seu, per aquell torrent de creativitat i complexa personalitat.
Té aquesta pel·lícula en la persona de Timothée Chalamet, aquesta figura revestida d’innocència juvenil i múrria. Aquest aire extraviat d’inconformista incorregible que s’esforça i convenç interpretant ell mateix les cançons de Dylan, com també fan Norton i Barbaro en els seus rols.
Potser aquest fragment de biografia sigui poc per als especialistes i experts en la seua figura, però Mangold ha sabut mostrar els ambients d’una manera admirable, l’atmosfera d’una època que anunciava que els temps estaven canviant. L’arrogància i la capacitat d’un ésser tocat per la gràcia de la música i la lletra destinat a trencar barreres com va fer al Festival Folk de Newport incloent so elèctric, la qual cosa va sorprendre uns, va enutjar molts i va causar admiració en d’altres.
I tot això està allà, en cinc anys que van marcar part de la vida d’un noi que admirava Dylan Thomas i que ha remogut el panorama musical des de la dècada dels 60 fins als nostres dies.
