Profundes ferides emocionals
Aquesta pel·lícula amb segell independent és una d’aquelles perles ocultes a la cartellera que cal descobrir i admirar ja que Ghostlight és petita en el seu concepte de producció, gairebé imperceptible, perquè és una història de gent comuna, que pot passar desapercebuda, de persones corrents, però té un fons tan honest que t’arriba sense artificis, que fa visible el que no es veu, aquestes fractures de l’ànima que necessiten el suport d’altres per passar per la vida descarregant el buit que deixa l’absència.
Ghostlight descansa sobre una veritat incontestable, el que queda després d’un fet tràgic que corca i que busca oxigen per alleujar la sensació de penúria permanent. I entre el drama amb moments de comèdia –la qual cosa és molt difícil d’encaixar–, en aquest to realista que destil·la i que apliquen en la direcció Alex Thompson i Kelly O’Sullivan per no deixar que la tristesa ens absorbeixi, s’obre una via d’escapament, un enaltiment a l’amistat realment bonic a través d’un grup de persones comunes, éssers anònims que s’emparen els uns als altres amarrats fermament pel seu amor al teatre, aquesta medicina cicatritzant que il·lumina el que en aquesta família és d’una foscor desoladora.
Dan és un obrer que calla per fora però que pateix per dins. La seua filla adolescent es rebel·la contra tot i contra tots perquè no sap exterioritzar els seus sentiments, i l’esposa d’aquest home taciturn intenta malgrat el seu profund dolor que no es trenqui el vincle afectiu familiar, bastant danyat després d’una pèrdua irreparable que els ha deixat commocionats. Per casualitat, Dan és convidat a assistir als assajos de l’obra Romeu i Julieta de Shakespeare que vol portar a terme un grup d’aficionats al teatre. D’aquesta manera, la història d’un drama personal s’associa amb el descobriment de la vocació interpretativa, a la qual se suma la seua filla per descobrir-se a si mateixa i als altres com el que és, una jove amb un talent i una força irresistible.
Ghostlight no defuig el seu dolorós fons, però s’obre a unes meravelloses possibilitats de trobar aquesta complaença tan necessària. Extraordinàries les interpretacions, en especial la de Keith Kupferer, i les de Katherine Mallen Kupferer i Tara Mallen –família a la vida real–, com també resulta excel·lent la de Dolly De Leon, aquesta actriu menuda que tot ho revoluciona amb el seu caràcter vital.
Seria una pena que no descobrissin aquesta pel·lícula, no sentir-la, no gaudir-la com el que és, una excel·lent mostra de bon cine, intel·ligent, realista, senzill i humà, fet ni més ni menys que amb els vímets de la veritat.
