Les paraules silencioses
Ser una persona no oient, una persona sorda, pot ser una cosa semblant a viure en un país estranger en què no entens l’idioma i els altres tampoc no t’entenen a tu. El llenguatge de signes no és majoritari, i llegir els llavis d’un altre no serveix si aquest altre no et mira, si no dedica un temps calmat per fer-se entendre i perquè aquesta persona ho entengui.
El món de la protagonista de Sorda és un món tancat a causa del seu problema auditiu, i les seues sensacions i la subtilesa dels seus gestos no són suficients per expressar tot el que li provoca aïllament.
L’Ángela està embarassada, i emergeixen certs temors inherents del seu lloc com a mare, el fet de saber si el naixement de la seua filla implicarà aquesta herència de persona sorda, i temor també si és oient i no aconsegueixi desenvolupar sentiments i una estreta comunicació amb la nena. La seua parella, l’Héctor, oient, ha après el llenguatge ofegat dels signes i entre ells hi ha un vincle estret ja que ell és aquest salvavides en un mar en què ella es troba indefensa.
Sorda té, en la interpretació d’un magnífic Álvaro Cervantes, tota la contenció i l’explosivitat necessària en els diferents trams del film i en Miriam Garlo, una actriu sorda a la vida real i germana de la directora Eva Libertad. El seu rostre parla en veu alta, els silencis són eixordadors, les emocions respiren sinceritat, una cosa que la directora coneix profundament i explora amb la càmera. De fet, aprofundeix en aquestes percepcions, aquesta noció de consciència d’una persona que es troba fora de lloc, que no aconsegueix connectar, que no sap o no pot fer-ho davant d’aquest estat de maternitat i davant d’una nova situació al costat de la seua parella.
Sorda, partint d’un curtmetratge rodat l’any 2021, és un títol que es pot apreciar per fora i per dins dels protagonistes, que revela una disfuncionalitat que es converteix en una lluita constant per sortir d’aquest món de paraules silencioses, d’advertir el detall, de sentir-ho.
Ja a Berlín, Sorda va aconseguir el premi del públic a la secció Panorama i al Festival de Màlaga es va alçar amb els guardons més importants, és a dir, millor pel·lícula, millor actriu, millor actor i el del públic. Això és possible perquè en aquesta relació entre dos personatges hi ha un equilibri actoral tremend, una sensació de veracitat en què tot aflora, des de la tendresa al conflicte, des de la compenetració a la distància que imposa la vida quan tot sembla que ha de replantejar-se, reconstruir-se, i en la necessitat de poder entendre’s més enllà de la distància de les veus i els sons absents.
