Las herederas

Heretem propietats, pertinences, trets genètics, malalties, sobrenoms, fotografies, gesticulacions facials, gustos, dolors, visions i sons. Des que naixem fins que algú dels nostres mor, no deixem de rebre. Això és el que relata la nova novel·la d’Aixa de la Cruz Las herederas, sortida del forn de l’editorial Alfaguara tot just aquest inici de curs. Una història a quatre mans, les de les netes: Olivia, Nora, Lis i Erica, que, després del suïcidi de la seva àvia Carmen, reben la casa del poble com a herència. I, com tantes vegades ocorre, heretar pot ser més un maldecap que una altra cosa. Més que maldecap, pot suposar remenar les bases sòlides que una creia que tenia, pot suposar un sisme sota els peus, un replantejar-se aquesta vida i l’anterior.

Podem saber-ne res de l’anterior? Si les llegiu, ho esbrinareu. Cada capítol parla des de la veu d’una de les protagonistes i és capaç de passar a ser pensament propi del lector. Què vull dir? Doncs que t’interroga i et fa respondre a preguntes trivials sobre tot allò que donem/donen per establert/correcte: la família, la parella, la maternitat, la propietat, l’ofici, els diners, l’estabilitat, la malaltia.

La baralla de cartes està servida amb tots els pals.Totes elles amb la missió de desmuntar els tòpics més comuns sobre el matrimoni, la necessitat d’un home que aporti un sou? L’estabilitat laboral, a compte de la tranquil·litat? El sexe, hi ha d’haver un compromís ferm per gaudir-ne? La malaltia, és de debò xamànica la simple visita a un metge? La maternitat, canvia la persona en ser mare o continua sent la mateixa? Les addiccions ens ajuden a evitar l’ofec o ens converteixen en covards? La família, epicentre del relat. “La familia no es más que un destino en el que se cae de bruces y, a medida que se envejece, el espacio simbólico en el que se buscan culpables.” Tantes vegades ho hem llegit que no s’escull sinó que es rep imposada, ja que l’autora va i ve analitzant aquesta recerca de culpables, que tot sovint (per no dir sempre) els trobem entre aquells amb qui compartim els gens. Amb una prosa serena, ben escrita i centrada en els diferents caps de les protagonistes, en tant que cadascuna té una veu narradora diferenciada, treballada i emocionant, aborda temes més enllà dels esperables.

Sorprèn el tractament de la salut mental, el coratge amb el qual aborda els desequilibris, aquells visibles a l’ull aliè i aquells que ens parlen ben endins. La necessitat de la complicitat quan ens sentim a la corda fluixa. Lligat a aquest món intern tan intens hi apareix també el pensament màgic, el que és i no és, el que podem creure i explicar i el que no.

Com en tantes ocasions, necessitem una paraula màgica, a tall de contrasenya, per obrir els ulls a l’altre costat. En teniu una, de paraula secreta? La Nora i l’Olivia, sí.