Sabor de boca magnífic

Un dels plats forts d’aquest Jazz Tardor el constitueix el gran saxofonista nord-americà Dick Oatts, un dels millors instrumentistes actuals. Director de la prestigiosa Village Vanguard Jazz Orchestra, guanyadora recent d’un premi Grammy, el d’Iowa és un intèrpret dúctil i melòdic que ha sabut conjugar de manera perfecta tradició i contemporaneïtat, ja que en el seu estil executiu conviuen perfectament influències dispars com Thad Jones o Lester Bowie.

Acompanyat del trio perfecte que formen el pianista Barry Gren al costat del tàndem rítmic compost pel bateria irlandès Stephen Keoh i contrabaixista japonès Masa Kamaguchi, protagonistes fantàstics fa uns quants dies del primer envit d’aquest mateix Festival, el regal sonor que ens va fer va ser dels de categoria. I és que pensar que aquest saxofonista ha treballat amb alguns dels meus referents musicals jazzístics de sempre com les cantants Sarah Vaughn i Ella Fitzgerald, un compositor i arranjador com Lalo Schiffrin o estrelles pop degudament reinterpretades com James Taylor o la banda Everything But the Girl, em posa moltíssim.

La gran entrada que va registrar la sala va ser la millor il·lustració que el concert d’Oatts que ens esperava podia ser com no n’hi ha, com així va resultar, constituint l’hora i mitja llarga de bon be-bop que ens van regalar els quatre oficiants, una experiència magnífica.

El repertori escollit, unes quantes peces de la seua pròpia collita original sàviament alimentades amb estàndards dels seus mestres formatius, ens va deixar un sabor de boca magnífic i una sensació molt agradable d’haver escoltat un dels grans.