Autèntica delícia

Laura Simó és segurament la millor vocalista catalana de jazz de la seua generació. Foguejada en mil batalles des dels seus començaments professionals als vuitanta, l’enyorat Tete Montoliu va arribar a referenciar-la com la cantant “que millor diu el jazz” després de comprovar el seu poder interpretant Lush Life, el clàssic de Billy Strayhorn, i valorar de prop aquest compendi seu d’habilitats entre les quals destaquen una enorme versatilitat interpretativa i un plomatge de registres i colors vocals dignes del més bonic paó. Magnífica elecció per al Jazz Tardor, el mateix esdeveniment que al llarg dels anys ha vist desfilar pels diferents cartells brillants solistes de tot el món, ja que el públic que acudeix amb regularitat a aquest esdeveniment ni pot ni ha de deixar de disfrutar, encara que sigui tan de tant en tant, de l’envejable maduresa artística de Laura. Flanquejada de col·laboradors instrumentals tan habituals com el pianista Francesc Capella, Guillem Prats al contrabaix o el seu germà, el drummer David Simó, el preciós concert amb què els quatre ens van obsequiar i que va fer les delícies de tots els que vam anar a trobar-los, va ser un compendi mesurat però perfecte d’allò que la barcelonina és capaç d’oferir damunt d’un escenari donant curs a la seua meravellosa veu. I vam tenir l’enorme privilegi d’assistir a l’estrena d’Afterglow, el seu disc més recent, editat al local segell Quadrant. Una alquímia vocal fantàstica a base d’estàndards de gent tan variada com brillant del calat d’Antonio Carlos Jobim, Jerome Kern, els germans Gershwin, Frank Loesser, Barbra Streisand, James Taylor o el Genesis Tony Banks. Una autèntica delícia, vaja.